Memòria Històrica
“Cal esgotar totes les vies”
Els familiars dels afusellats a Can Maçana el 1939 tenen un pla B per si els treballs de localització de la fossa no donen fruits
Els ossos es podrien haver retirat el 1946, quan van aparèixer restes mentre es feia la carretera
Tenir la tranquil·litat que s'ha fet “tot el que es podia fer”. Aquesta és la premissa amb la qual treballen familiars dels vuits bagencs afusellats el 1939 a la carretera de Can Maçana. Aquesta setmana s'ha sabut que els ajuntaments de Súria –d'on són set dels vuit desapareguts– i del Bruc s'han postulat per liderar la que serà la segona recerca per localitzar la fossa [vegeu l'edició de l'1 de febrer]. Els treballs, però, podrien no donar fruits. I és que sobre la taula hi ha també la hipòtesi que els ossos podrien haver estat retirats per la Guàrdia Civil el 1946, quan un petit foc provocat pels operaris de la nova carretera va fer aflorar restes humanes.
Segons l'informe que recull la recerca realitzada fins ara –facilitat per l'historiador surienc Albert Fàbrega, net d'un dels afusellats i autor del llibre sobre el cas Morts a la cuneta–, la primera intervenció per trobar la fossa va ser el 2006. En aquell moment es comptava amb la versió de dues persones. Una era Jaume Ollé, testimoni directe dels fets. Tot i que quan ho va relatar, el 2003, era ja gran i havia tingut un atac de feridura, va saber marcar un indret, on es van trobar casquets de fusells i de pistola del tir de gràcia. Un any després, una altra veu, la de Marcel·lí Puigdellívol, va informar d'un altre lloc, a 160 metres del que havia dit Ollé. El testimoni no era directe perquè es tractava del relat que li havia explicat la mare, però per les característiques topogràfiques de la zona i pels desviaments que havia patit la carretera es va creure que el punt que indicava tenia més pes que l'altre. Així, l'actuació del 2006 feta pel govern es va centrar en el punt de Puigdellívol. No es va fer una excavació extensiva, sinó sondejos i rases que no van donar resultats.
Lluny de llançar la tovallola, els familiars van continuar insistint. Volien inspeccionar l'altra possibilitat, la d'Ollé. Han hagut d'esperar deu anys, però ara ho veuen factible. De fet, al novembre ja es va netejar de vegetació i es va passar un detector que va localitzar dues puntes de bales de fusell i una bala sencera del 1919 d'origen alemany. No es van trobar restes humanes. Just l'endemà, però, l'historiador Albert Fàbrega va conèixer un nou testimoni, Miquel López, treballador a les obres de la carretera el 1946, que va relatar el record d'un dia de fred en el qual els operaris van fer un foc que se'n va anar de mare. Per apagar-lo, van abocar-hi terra i sense voler van fer sorgir ossos humans. L'encarregat de l'obra, diu el testimoni, va avisar la Guàrdia Civil i els va fer marxar.
López i Fàbrega van visitar la zona fa uns mesos. L'historiador explica que, tot i la confusió que va tenir López perquè la carretera ja no té el mateix traçat, va poder indicar un punt que és molt proper al dels altres dos testimonis. La hipòtesi que podrien ser les restes buscades agafa força. De fet, ja s'han consultat els llibres de defuncions de Sant Pau de la Guàrdia, el Bruc i Igualada, però no s'ha trobat cap pista. Tot i això, els familiars continuaran buscant en més registres i insistiran perquè el govern autoritzi la segona recerca –únic pas que falta després del compromís dels dos ajuntaments–. Fàbrega és conscient que potser tot plegat serà infructuós, però, tal com diu, cal esgotar totes les vies.