Fins on recordareu?

Seria una llàstima que aquest lli­bret tan bell, molt ben traduït pel poeta Josep M. Sala-Vall­daura i per la seva dona, Nat­ha­lie Bit­toun-Debruyne, passés sense pena ni glòria. És una obra feta de poe­mes en prosa que s'ente­nen molt bé. En podríem dir una cele­bració plena de la memòria, fir­mada per un poeta franco-luxem­burguès nas­cut el 1960, fill de pares ja grans, que venien, tots dos, d'Itàlia: del Friül, el pare, i de més avall, la mare.

En l'últim dels poe­mes, L'indret de l'arena..., l'autor pre­gunta a les seves filles, a qui van dedi­cats aquests ver­sos: “Fins on recor­da­reu?” Nosal­tres hi podríem afe­gir: ¿viu­ran, aques­tes dues noies, unes con­di­ci­ons vitals i morals tan sig­ni­fi­ca­des com les de son pare per poder exer­cir amb tanta pre­cisió i amb tanta neces­si­tat la memòria? ¿O també la d'aquest temps serà, per a elles dues, una memòria líquida?

Basso de March és fill d'uns pares que aban­do­nen el país natal per arre­lar-se en un altre (el país natal i, tan impor­tant com això, la llen­gua materna!): ell, el pare, un obrer de la siderúrgia (“patri­arca incon­gru­ent, ama­ga­ves la ten­dresa sota la callo­si­tat de les mans”); ella, la mare, una dona que tre­ba­lla com un escarràs a casa, molt més loquaç que el seu home (“ma mare era molt xer­raire, jus­ti­fi­cant les seves raons per la raó de les fra­ses”). En un altre poema, El bagul de les jogui­nes, Basso de March escriu: “Intuïa, en tan­car els seus som­nis [vol dir, els del bagul en qüestió], que em cal­dria com­pren­dre el sen­tit dels jocs per­duts per tal d'escol­tar-me enve­llir”. Entre aquests ver­sos i el que he trans­crit ante­ri­or­ment, crec que hi ha el debat autèntic i la raó pro­funda d'un lli­bre que s'obre amb aquesta esplèndida citació de Cesare Pavese: “La bellesa d'escriure, que aplega dos gau­dis: par­lar tot sol i par­lar a una gen­tada”.

Aquesta és una d'aque­lles obres que et recon­ci­lien, de cop, amb la vida i amb la lec­tura. El poeta hi recrea un món extin­git, i cada un dels objec­tes o ele­ments que evoca –el calen­dari pen­jat a la cuina, els ani­mals sacri­fi­cats a pagès, “el car­retó curull d'una herba dòcil”, el davan­tal sofert de la mare o el moca­dor de tela, no menys sofert, del pare; la pila de lle­nya... fins i tot la nàpia con­si­de­ra­ble dels mem­bres de la família o els renecs que pro­fe­rei­xen– adqui­reix una potència extra­or­dinària, per l'alè vivífic que li insu­fla la paraula.

És una obra que s'avé per­fec­ta­ment amb la filo­so­fia de la pro­xi­mi­tat –i de la inti­mi­tat– de Josep Maria Esqui­rol: “La fines­tra mirava més enllà dels turons i la sopa al foc era un patri­moni”. Ara l'autor ens fa entrar en un celler de la casa fami­liar (“Al fons del celler hi havia la por”), després sor­tim amb ell a l'hort (“Sota l'ull dels botons d'or, m'ado­nava de la innocència de la mirada dels bla­uets”). I allà lluny, ja per sem­pre invicta, la des­co­berta de l'escrip­tura: “Hau­ria vol­gut tenir els ulls de l'esti­logràfica per tal d'ane­llar, lle­tra rere lle­tra, les raons de les síl·labes. Jo no era res! Només era un nen lle­gint, però ja sabia el poder del full”.