El Pessoa del còmic

Si expli­quem la història de Josep Maria Beà estem expli­cant la història del còmic a casa nos­tra de les dar­re­res sis dècades. Aquest bar­ce­loní fill d'Hos­ta­francs, nas­cut el 1942, va començar de ben jove­net a sen­tir passió pel dibuix. Amb només13 anys va entrar en con­tacte amb Josep Tou­tain, que després d'un període d'apre­nen­tatge li va donar la pos­si­bi­li­tat de debu­tar pro­fes­si­o­nal­ment. Josep Tou­tain era un jove dibui­xant que va veure la pos­si­bi­li­tat d'apro­fi­tar el talent gràfic que hi havia a Cata­lu­nya i a tot l'Estat. Va crear l'agen­cia Selec­ci­o­nes Ilus­tra­das, que abas­tia de dibui­xants edi­to­ri­als de tot Europa. Es dibui­xa­ven històries de gènere, sobre­tot romàntic. Els dibui­xants rebien el guió i el dibui­xa­ven a canvi d'una remu­ne­ració que al canvi de l'època estava molt per sobre dels sala­ris del país. Van ser moments d'eufòria per als dibui­xants de còmic que tre­ba­lla­ven per a l'estran­ger. Pri­mer Tou­tain venia a França, més tard es va obrir al mer­cat britànic, i així és com Beà va començar a for­mar-se com a pro­fes­si­o­nal.“Tots volíem dibui­xar com els grans mes­tres ame­ri­cans: Alex Ray­mond o Mil­ton Caniff. Ales­ho­res es pen­sava només a ser un gran dibui­xant.” Però amb el temps Beà va anar des­co­brint que la his­to­ri­eta era molt més que el vir­tu­o­sisme del dibuix. I va voler pro­var a escriure els seus guions. Després de crear històries de ter­ror per a la revista Dràcula va entrar a l'edi­to­rial ame­ri­cana War­ren. Estem entre finals del sei­xanta i prin­ci­pis del setanta i Beà havia fet un gran salt. De dibui­xar guions romàntics per a ado­les­cents i escrits per altres, havia pas­sat a crear les seves històries i a apli­car les tècni­ques pictòriques que havia après en la seva estada a París.

En el mateix moment que Beà volia donar una nova dimensió a la his­to­ri­eta, també sen­tien el mateix una bona colla de pro­fes­si­o­nals. Tou­tain –un altre cop Tou­tain–, sense aban­do­nar el tre­ball de repre­sen­tació, va crear una sèrie de capçale­res que revo­lu­ci­o­na­rien el mer­cat: 1984, Cre­epy i Comix Inter­na­ci­o­nal. Molts dels pro­fes­si­o­nals que havien tre­ba­llat per a ell com a dibui­xants d'agència es van pas­sar al que s'ano­me­nava còmic d'autor.

En aques­tes publi­ca­ci­ons, que van mar­car tota la pri­mera mei­tat del vui­tanta –i que després d'un període de crisi del sec­tor pro­pi­ci­a­rien l'esclat de la novel·la gràfica als noranta–, Beà va publi­car des­ta­ca­des obres: His­to­rias de Taberna Galáctica (ara ree­di­tada per Tri­lita Edi­ci­o­nes) en va ser una de les millors i res­ta­ria com una obra de culte. Va estar molt a prop, però molt, d'esde­ve­nir una sèrie de tele­vi­siva a Tele­visió Espa­nyola.

El miratge que va viure el còmic als pri­mers vui­tanta, en què un bon gra­pat de publi­ca­ci­ons venien fins a 40.000 exem­plars, va por­tar molts dibui­xants a esca­po­lir-se del que con­si­de­ra­ven explo­tació dels edi­tors. Els autors van deci­dir edi­tar-se els seus tre­balls i així va néixer la revista Ram­bla cre­ada per Beà, Car­los Giménez, Adolfo Usero, Alfonso Font i Luis García. Van voler seguir l'estela dels dibui­xants fran­ce­sos que havien creat l'edi­to­rial Les Humanoïdes Associés. Però no van tenir tanta sort i el pro­jecte es va poc a poc esmi­co­lar fins que van que­dar Beà i Gar­cia. I en aquest punt arranca l'actu­a­li­tat d'aquest arti­cle. Beà, davant la neces­si­tat d'omplir les pàgines que ja no dibui­xa­ven els autors que van aban­do­nar Ram­bla, va començar a crear altres alter ego o millor dir heterònims a la manera del poeta por­tuguès Fer­nando Pes­soa, perquè cada sig­na­tura que cre­ava repre­sen­tava un estil gràfic i una nar­ra­tiva total­ment dife­rent a la de la resta. Van aparèixer a la revista i en àlbum, ara per pri­mer cop relli­gats en un mateix àlbum ano­me­nat Josep Maria Beà. El hom­bre de los mil esti­los, publi­cat per Tri­lita Edi­ci­o­nes en què apa­rei­xen les sig­na­tu­res de Nor­ton, E. Morera, Las Per­cas, J.M., Pere Cal­sina, A. Sala, Valls, Vic, Tito i Sánchez Zamora. Cada una d'elles podria trac­tar-se d'un autor de plan­te­ja­ments dia­me­tral­ment opo­sats als de Josep Maria Beà. Expe­ri­men­tació gràfica, humor negre, humor blanc, cari­ca­tura, rea­lisme, his­to­ri­eta amb mis­satge, tots els regis­tres pos­si­bles del còmic s'enca­bei­xen en les pàgines del lli­bre. Espe­ci­al­ment des­ta­ca­ble és l'obra sig­nada per Sánchez Zamora, tan sols amb aquest tre­ball ja es podria con­si­de­rar Beà, el dibui­xant dels mil lla­pis, un autèntic mes­tre.