Una vida d'una època

Si hi ha tex­tos en què l'abisme que separa el con­ti­nent i el con­tin­gut és infran­que­ja­ble, el relat que signa l'Ange­lika Sch­robs­dorff els ha de fer com­pa­nyia. Aquesta asse­ve­ració no té volun­tat d'assig­nar demèrits: és una cons­ta­tació que deixa la porta oberta a la pos­si­bi­li­tat que la sig­natària d'aquesta crònica d'una vida i una època hagi fet, més que deli­be­ra­da­ment, un pas enrere per apor­tar la màxima puresa pos­si­ble al relat d'uns fets que la seva con­dició de quasi auto­bi­ogràfics pot­ser hau­ria fet difícil de ges­ti­o­nar sense caure en el pate­tisme de l'exhi­bi­ci­o­nisme de les emo­ci­ons pròpies, una pràctica en què les pos­si­bi­li­tats de situar-se en el camp del ridícul són massa feno­me­nals per a ser obvi­a­des.

La decisió de fer una nar­ració plana fa inútil l'intent de valo­rar les carac­terísti­ques del con­ti­nent més enllà de dei­xar constància de les apor­ta­ci­ons que arri­ben al paper gràcies al que es per­cep que ha estat un tre­ball eficaç en la recerca d'infor­mació.

Aquesta meti­cu­lo­si­tat científica –que fa més que difícil evi­tar de caure en el tòpic atesa la naci­o­na­li­tat de l'autora, que és declara ale­ma­nya– és una més que bona eina a l'hora de pre­sen­tar el con­tin­gut d'un títol que no enga­nya: Tu no ets una mare com les altres pre­senta a qui el lle­geix un per­so­natge excep­ci­o­nal, el de l'Else Kirsch­ner, una dona jueva que té la sort i la dis­sort de viure dos períodes molt inten­sos de l'Ale­ma­nya del segle pas­sat: els bojos anys vint, que van tenir una presència forta en les ter­res germàniques i van ser plas­mats gràcies a movi­ments artístics com ara l'expres­si­o­nisme, i els sinis­tres anys trenta, en què la pui­xança del nazisme va con­ver­tir la follia en llei i la misèria humana en norma de la quo­ti­di­a­ni­tat.

L'Else no vol evi­tar els pla­ers de la bona vida i no pot evi­tar les amar­gors dels temps tor­tu­rats. El relat de la seva vida, que veu la llum a través de les parau­les d'una de les seves filles, il·lumina dos camins. D'una banda, hi ha el camí obvi, el dels fets que duen el nom de la dona pro­ta­go­nista. El seu tarannà és prou pecu­liar per a no neces­si­tar com­panys de viatge a l'hora de des­per­tar interès. Veure com evo­lu­ci­ona el seu pen­sa­ment; inten­tar enten­dre el perquè del seu cap­te­ni­ment, de les seves reac­ci­ons; situar-la en un con­text fami­liar en una època deter­mi­nada... Enten­dre, en el fons, qui­nes són les pre­sons d'un espe­rit que es vol lliure és un exer­cici fas­ci­nant a què es con­vida qui lle­geix Tu no ets una mare com les altres.

De l'altra, hi ha el cens d'unes èpoques estra­nyes: el poble que se sent orgullós dels seus grans noms de la Cul­tura –filòsofs, músics, poe­tes, escrip­tor, dra­ma­turgs, cine­as­tes...– és el mateix que és capaç de donar suport a una colla de tre­pes sec­ta­ris que impo­sen el ter­ror men­tre asso­len Europa i miren d'exter­mi­nar tot­hom que con­si­de­ren infe­rior. Tu no ets una mare com les altres fa con­viure la per­sona i la soci­e­tat en què es pro­du­eix i és el relat d'aquesta con­vivència –i els con­tras­tos que se'n deri­ven– el que fa valu­osa la feina de la cro­nista: para­do­xal­ment, l'absència d'emoció en l'home­natge a la mare li atorga la màxima vàlua pos­si­ble.