Elogi del galop

Les lle­tres d'Els Amics de les Arts no són un ins­tru­ment musi­cal més, sinó una pro­posta nar­ra­tiva que val la pena pala­de­jar. A Un estrany poder, el seu últim disc, hi tro­bem cançons sobre un dels grans temes de la lite­ra­tura, no sé si el més vell però sí el més ines­go­ta­ble: el pas del temps.

Si fa vuit anys, amb Bed & bre­ak­fast, se'ns va engan­xar la tor­nada “Vull enten­dre-ho però no puc”, ara arriba la cançó No ho entens perquè som nosal­tres –tant els nar­ra­dors com els oients que la can­tem, que anem crei­xent amb ells– els qui ens hem tor­nat com­pli­cats: som nosal­tres els que som mal inter­pre­tats perquè acu­mu­lem cica­trius que només nosal­tres per­ce­bem. De fet, les nos­tres reac­ci­ons més enigmàtiques pro­ve­nen del que ens va suc­ceir temps enrere, pot­ser fa dècades. A Casa en venda, la meva cançó pre­fe­rida del disc, dos ger­mans visi­ten per última vegada el mas dels avis des­a­pa­re­guts: “Tu també encara els sents? Tu també encara els notes a prop?”

Però el temps també actua en sen­tit con­trari. A Les coses, la ple­ni­tud actual es veu ente­lada per l'ombra del que vindrà, ine­vi­ta­ble­ment pit­jor. La llum que no se'n va duu a la memòria el There's a light that never goes out dels Smiths, aquell roman­ti­cisme fosc dels vui­tanta, quan els mem­bres d'Els Amics de les Arts feien, lite­ral­ment, els pri­mers pas­sos, i els coe­ta­nis de Mor­ri­sey can­ta­ven a cor “To die by your side / is such a hea­venly way to die”. Pot­ser per com­pen­sar aquesta malen­co­nia del futur, el disc inclou una cançó que qüesti­ona el carpe diem obli­ga­tori titu­lada Apo­lo­gia de la ingenuïtat, que incor­pora referències mor­da­ces al Club dels poe­tes morts i cons­tata que “Hi ha tants dies que no passa res”, és a dir, revi­sita en forma de cat-pop el Com­mon peo­ple de Pulp.

Qui dia passa, any empeny, i la resta és lite­ra­tura. La cul­mi­nació del disc arriba amb El vent tallant, una versió d'un dels con­tes més obs­curs de Franz Kafka. Poe­tit­zar la vida quo­ti­di­ana no està mala­ment, però arriba un moment en què s'imposa córrer al galop sense reg­nes: “Tant de bo pogués ser un indi.” El que con­ver­teix aquesta cançó en memo­ra­ble no és només la lle­tra –prou fidel i sens dubte eufònica–, sinó l'esca­iença amb què s'imbrica amb la música i els cors. Final­ment, és aquest, l'estrany poder.