A la recerca de la inspiració pura

Una tem­po­rada a la nevera es va escriure durant la tar­dor i l'hivern del 1975 a Lon­dres, on el mala­gua­nyat Albert Subi­rats, Jaume Martín i Marta Alme­nara –ini­ci­als amb què el pro­lo­guista Erep iden­ti­fi­cava els seus autors– es van refu­giar fugint del clima irres­pi­ra­ble del final de la dic­ta­dura. Jaume Martín m'explica que ell i l'Albert van mar­xar després de pas­sar un mes pin­tant mar­tells hidràulics per a l'empresa ale­ma­nya Krupp amb l'únic objec­tiu de recap­tar fons per a l'esca­pada. La Marta, ales­ho­res nòvia de l'Albert, va arri­bar unes set­ma­nes després quan ells dos s'havien ins­tal·lat allà. Abans de sor­tir del país li van comen­tar a Víctor Jou del Zeleste que s'hi ana­ven. Jou els va posar en con­tacte amb l'Àngel Casas, direc­tor de la revista musi­cal Vibra­ci­o­nes, que ràpida­ment els va encar­re­gar cròniques dels con­certs, cosa que els va ser­vir per acon­se­guir pas­sis de premsa i ficar-s'hi per tot arreu: “Només arri­bar a Lon­dres vam anar a petar a Por­to­be­llo, on hi havia col·lec­tius que t'ofe­rien la pos­si­bi­li­tat d'ocu­par cases des­ha­bi­ta­des, et dona­ven unes ins­truc­ci­ons per can­viar el pany de la porta, tot d'una manera molt ben orga­nit­zada. Tenien loca­lit­za­ci­ons de les cases aban­do­na­des i els bar­ris i els plànols on es situ­a­ven. Ens van donar una adreça prop del barri de Cam­den Town a la zona d'Isling­ton, a Hazell­vi­lle road (car­rer ciu­tat de la boira), la qual cosa era veri­tat. Dalt d'una mun­ta­nyeta i en tres edi­fi­cis ocu­pats ens reuníem prop de dos-cents squat­ters –nosal­tres en un d'aquells blocs que s'ano­me­nava Ritc­hie House–, tres edi­fi­cis que encara es con­ser­ven, actu­al­ment reha­bi­li­tats”. Allà s'hi van fer molt popu­lars perquè rebien nom­bro­sos dis­cos i invi­ta­ci­ons a con­certs, que sovint repar­tien entre els interes­sats.

Jaume Martín recorda que va conèixer l'Albert a començament dels setanta davant la porta dels Esco­la­pis del car­rer Bal­mes quan els Peruc­hos esta­ven a punt de fer el seu segon con­cert: “Només hi havia dues per­so­nes de públic, un era el Martí Sans i l'altre era jo”. En Jaume matisa que devia ser l'any 1972 i que un any abans havia cone­gut l'Oriol Perucho, bate­ria del grup, a casa del Martí Soler, on es reu­nien a escol­tar dis­cos de Miles Davis i a fumar, “hi vivien el Martí Soler, el seu germà Toti. Els pares ja no hi eren. De vega­des també apa­rei­xia la seva ger­mana Mont­ser­rat”.

El viatge a Lon­dres va arri­bar pre­ce­dit d'un ante­rior a París, el 1973, un “viatge d'ini­ci­ació” quan tenien només 16 anys i on van conèixer el pri­mer dia, al barri de Saint-Ger­main des Prés, a Arnaud, un home ves­tit de romàntic sim­bo­lista, que tenia una bibli­o­teca enorme i on “ens vam intro­duir en molts dels autors que ens mar­ca­rien els gus­tos”. Els ser­vi­ria també per esta­blir una gran com­pli­ci­tat entres els dos joves amics: “Veníem de viure al car­rer Venus amb el Jordi Pope. Una nit, lle­gint El vaga­bund de Gorki, ens vam deci­dir a esca­par-nos a París. Dit i fet perquè van bai­xar per aco­mi­a­dar-nos del Cafè de l'Òpera i tirar cap a un nou destí”. El viatge a París els va ani­mar, de retorn, al de Lon­dres, on tot just s'ini­ci­ava, pre­ci­sa­ment als bar­ris popu­lars, espe­ci­al­ment a Por­to­be­llo, la revo­lució del punk. El títol de lli­bre, gai­rebé man­lle­vat del cèlebre de Rim­baud, no té a veure amb el fred gla­cial que van pas­sar a la capi­tal britànica, tot i que es podria assu­mir perquè la casa on resis­tien era en un petit turó, cosa que incre­men­tava la humi­tat gèlida del riu.

L'apar­ta­ment de Ritc­hie House tenia dues plan­tes, com un dúplex. El Jaume vivia a la part de dalt i dor­mia en un matalàs de mot­lles, amb algu­nes que sobre­sor­tien com si fos­sin per tor­tu­rar qui inten­tava des­can­sar, un llit de faquir: “Feia que em des­pertés al matí molt cabre­jat. Un d'aquells dies infaus­tes em vaig aixe­car rene­gant i li vaig pro­po­sar a l'Albert fer un lli­bre que només fos d'insults, cagant-nos en tots i en tot­hom. De seguida l'Albert va veure que allò tin­dria pos­si­bi­li­tats. Era com un par­tit entre ell i jo men­tre la Marta anava ano­tant tot el que dèiem, totes les bar­ba­ri­tats que se'ns acu­dien, sense obli­dar ningú, de Bau­de­laire al Papa de Roma.” Poe­tes, músics, filòsofs, el vene­dor del quiosc, sense dis­tin­ci­ons de pobres i rics, “tots eren sus­cep­ti­bles de ser ahos­ti­ats”. La dinàmica va ser gai­rebé d'escrip­tura automàtica sur­re­a­lista que, després de l'experiència del 1973 a París, els havia seduït. Va repre­sen­tar una ini­ci­ació en l'escrip­tura i en la poe­sia. Les afi­ni­tats amb romàntics i avant­guar­dis­tes des­co­berts tin­dria com a herència els qua­derns d'insults de Lon­dres Una tem­po­rada a la nevera, que podríem asso­ciar a un esclat de ràbia bri­llant, no depres­siva ni nega­tiva. Els refe­rents eren els matei­xos: Rim­baud, Bau­de­laire, Artaud, Bre­ton... Jaume Martín no recorda si van tenir pre­sent els Insults al públic de Peter Handke, però la intenció era idèntica. Van posar en pràctica l'escrip­tura automàtica i ho van redac­tar en dues o tres jor­na­des. “La Marta també ficava culle­rada perquè ella té un domini del llen­guatge que ens feia des­co­brir parau­les o expres­si­ons que reforçaven el text més pelat. Tot i ser un no diàleg, la inter­venció i edició poste­rior de la Marta van ser­vir perquè allò agafés forma.”

L'exer­cici va ser con­cen­trat i el Jaume recorda que ho van resol­dre sense con­tem­pla­ci­ons. Marta Alme­nara va trans­criure el lli­bre a màquina i pas­sats deu anys es van deci­dir a fer una auto­e­dició. En aquell moment va aparèixer la pos­si­bi­li­tat d'uti­lit­zar el nom dels Simiòtics, pri­mer els Semiòtics, ins­pi­rats més per Umberto Eco que pel grup de Patty Hearst, “amb la volun­tat d'esti­rar el llen­guatge vam bus­car la con­tracció entre simis i òtics, com si fóssim simis sords.” El quart per­so­natge en l'auto­ria va ser el també des­a­pa­re­gut poeta Pere Mar­ci­lla, que signa el pròleg com a Erep. Va ser l'Albert Subi­rats qui li va dema­nar per l'amis­tat que els unia i l'efecte radi­cal que tenia cap a la vida, una llen­gua com un fuet. El Jaume con­fessa que ell sem­pre va tenir la sen­sació que era un text ille­gi­ble, “que si acon­se­guies aca­bar-lo de lle­gir tenia molt mèrit, tot i ser breu. Tant pels exa­brup­tes com per l'inven­tari que hi ha al cen­tre, el tro­bava indi­ge­ri­ble. Pen­sava que qui fos capaç de lle­gir-lo era merei­xe­dor d'una meda­lla, tot i que amb el pas del temps cada vegada m'agrada més”. El Jaume recorda que abans de publi­car-lo, el químic, poeta i acadèmic Enric Casas­sas Simó, pare del poeta, va donar una opinió bas­tant favo­ra­ble del text.

No apte per a gent poc dis­po­sada a l'elu­cu­bració i la follia, Una tem­po­rada a la nevera, més de qua­ranta anys després es mos­tra pletòric, ple de força i ira, talent i impro­vi­sació. Ins­pi­ració pura i sos­tin­guda, la metra­lla­dora de ver­sos con­ti­nua ferint en una lec­tura, que cele­bro que puguin gau­dir tant com els pocs amics que ens vam fer amb els escas­sos pri­mers cin­quanta exem­plars que van edi­tar, venuts rigo­ro­sa­ment un per un.