D’Ara i d’Aquí
maria palau
La bellesa imperfecta
Jordi Alcaraz (Calella, 1963) no té cadires al seu taller. “Mai m’assec, les coses surten treballant”, etziba. El problema ve quan rep visites, tot i que per dir la veritat no són gaires: les selecciona a consciència. Al seu espai de treball s’hi pot arribar a passar dotze hores cada dia. No pas quiet. Camina i pensa. El brou de les idees que acabaran agafant forma en les seves obres deixa un rastre de petjades al terra que el defineix. S’hi identifica tant que ara els ha dedicat un autoretrat, a les seves silents passes. El poden veure a la galeria Joan Prats de Barcelona: la profunditat dels seus peus en moviment, el negatiu d’allò que ha anat modelant dins del seu cervell, ha quedat immortalitzada sobre un dels seus materials preferits, el metacrilat transparent.
Sí, és un autoretrat de l’artista abduït pel seu procés creatiu. Poc convencional, si més no pel que acostuma a moure als artistes quan volen representar-se: l’ego. El d’Alcaraz seria l’autoretrat de l’antiego. És una de les vint peces que presenta a la galeria del carrer Balmes, totes de producció recentíssima, d’aquest mateix 2017. I totes creades per ser exhibides en aquest espai. Alcaraz treballa sempre “sobre planell”, de manera que no només té present l’obra sinó la sala on lluirà. És un malalt de la perfecció en aquest sentit, marcs inclosos: “Ha de funcionar tot, les obres i l’exposició. Si hi entres, han de passar coses. Hi ha d’haver un misteri.”
Amb la remor de fons de la brillant exposició que va fer aquest hivern al Museu Can Framis, aquest cop no ens hem hagut d’esperar gaire per a la reaparició d’Alcaraz, un artista que no para de treballar a fora (acaba de tornar de Berlín, on la rebuda de la seva obra ha sigut “espectacular”) però aquí tot sempre és molt més irregular. L’exposició a la Prats ha coincidit amb l’encàrrec que ha rebut de la Generalitat de crear el guardó del nou reconeixement Pau Casals, que en aquesta primera edició ha distingit Jordi Savall. Alcaraz ha brodat una escultura d’un bufador. “És la primera cosa oficial que faig.” No cal afegir-hi res més.
El projecte que ha concebut per a la galeria beu de nou de la fusió de tècniques. L’escultura, la pintura, el dibuix i el gravat coexisteixen en les seves peces, de manera que la terminologia clàssica de l’art no ens serveix mai per dissertar sobre la seva proposta artística. Tot pertany a una altra dimensió quan, per exemple, s’enfronta a la línia com una escultura i factors externs com la il·luminació intervenen decididament en el ser o no ser de l’obra. Fins arribar a l’extrem de l’absurd, com és el cas d’un rellotge de sol que, per lògica, mai no funcionarà dins d’un espai tancat com és la galeria.
Alcaraz defuig els compartiments disciplinaris però, en canvi, ell n’és molt, de clàssic. Pels temes, sens dubte, com el bodegó. I perquè fa quadres, sovint desbocats, perquè l’obra s’expandeix més enllà dels límits del suport (“no acaba de sortir ni d’entrar”). Què hi ha més revolucionari, avui, que fer quadres? Una altra cosa molt diferent és el que el porta a fer-los. “Cada vegada m’interessa més fer peces en les quals no hi hagi cap imatge”, rebla. En una societat productiva com la nostra, l’artista també està obligat “a fer coses”, però ell s’hi oposa. Fer quadres on no hi ha res, però alhora diuen molt: aquesta és l’essència a la qual vol arribar Alcaraz, amb la complicitat de l’espectador: “Delego molt al que mira, a vegades penso que fins i tot li demano més al que mira que a mi mateix, que sóc qui ho ha fet.”
Un bony, un vidre trencat, una taca de pintura que regalima incontrolada, un mirall deformat... poden ser bells? Les obres d’Alcaraz, tractades amb summa elegància i subtilesa, saben transmetre la poètica insondable de les coses, de l’accident, de l’insòlit, de la imperfecció. D’entre tots els objectes, si n’hi ha un pel qual sent una predilecció especial és el llibre, “la millor escultura: res no el pot superar”. En el fons, no deixen de ser el seu autoretrat frustrat: “Llegeixo tot el dia però sóc incapaç d’escriure. Si pogués dir el que vull dir amb un llapis i un paper, et ben asseguro que no estaria produint obres d’art.”