Col·leccionar diccionaris

Aviat farà deu anys que el pra­tenc Joan Puig­ma­let, pro­fes­sor de català a l’IES Estany de la Ricarda, va gua­nyar un dels pre­mis Blocs Cata­lu­nya amb un blog de lexi­co­gra­fia i altres “lle­tra­fe­ri­du­res”: és el molt reco­ma­na­ble Gazophy­la­cium (lle­giu-hi l’últim arti­cle, encer­tadíssim: “El punt volat abans d’aixe­car el vol”). També farà deu anys que Puig­ma­let va començar a col·lec­ci­o­nar dic­ci­o­na­ris. Amb vista a aquest arti­cle, ell i un ser­vi­dor vam que­dar una tarda al Prat de Llo­bre­gat.

M’explica que la col·lecció havia de cen­trar-se, de bon començament, en obres ante­ri­ors a Fabra. De títols, sobre el paper, no en fal­ta­ven. Puig­ma­let ha anat adqui­rint, entre d’altres, un Nebrija català de 1560, les obres d’Ausiàs March amb un voca­bu­lari català-cas­tellà (imprès a Valla­do­lid el 1555: el més antic de la col·lecció!) i el famós Gazophy­la­cium cata­lano-lati­num (1696), de Joan Laca­va­lle­ria. Aquest últim és el dic­ci­o­nari més impor­tant de la llen­gua cata­lana en tot el segle XVIII i fins al 1839.

Puig­ma­let m’ense­nya amb savi­esa lli­bresca uns tre­sors que em fan mos­se­gar suau­ment el llavi. Quina mera­ve­lla tenir a les mans uns quants milers de fit­xes manus­cri­tes del filòleg mallorquí Tomàs For­teza: havien de ser­vir per a un dic­ci­o­nari eti­mològic, que va aca­bar inèdit. Quina sor­presa tro­bar en fas­ci­cles el dic­ci­o­nari quin­ti­lingüe anònim, també de 1839: català-cas­tellà-llatí-francès-italià! Quina emoció dis­po­sar de diver­ses edi­ci­ons del famós dic­ci­o­nari de Pere Labèrnia, el gran dic­ci­o­nari de la Renai­xença: “de la llen­gua cata­lana ab la cor­res­pon­den­cia cas­te­llana y lla­tina” i “de la llen­gua cas­te­llana ab la cor­res­pon­den­cia cata­lana”. Puig­ma­let els té tots per­fec­ta­ment arren­gle­rats: del Labèrnia a Sal­vat, que en va ser el con­ti­nu­a­dor.

També sobre­surt la vin­tena llarga d’edi­ci­ons del dic­ci­o­nari Saura (obra de Jaume Àngel Saura), imprès a Bar­ce­lona el 1851. Aquest va ser el dic­ci­o­nari més popu­lar de la segona mei­tat del segle XIX, amb una evo­lució nota­ble i poc estu­di­ada. Solà va escriure que el Saura és un manual “fran­ca­ment tèrbol i mal ori­en­tat”. Puig­ma­let té un interès espe­cial a estu­diar aquesta obra tan influ­ent en diver­ses gene­ra­ci­ons de cata­lans.

La idea ori­gi­nal de col·lec­ci­o­nar dic­ci­o­na­ris ante­ri­ors a Fabra es va trans­for­mar: hi ha autènti­ques joies poste­ri­ors a Fabra, que Puig­ma­let ha anat des­co­brint i com­prant en lli­bre­ries de vell, als Encants, al Mer­cat de Sant Antoni, també en sub­has­tes quan es tracta de títols més antics. No en deta­llaré res més perquè pre­fe­reixo apro­fi­tar l’espai que em queda per des­ta­car dues idees que sur­ten de la con­versa.

La col·lecció estricta de dic­ci­o­na­ris de la llen­gua cata­lana és una mos­tra de la història dels Països Cata­lans: les èpoques de repressió de llen­gua, la dèria pels bar­ba­ris­mes, la raó dels anys màgics (com el prolífic 1839)... Assen­teixo quan sento que el col·lec­ci­o­nista, el bibliòfil, el filòsof de for­mació i lexicògraf de devoció Joan Puig­ma­let expressa un somni en veu alta: algun dia cal­dria tenir un museu de la llen­gua.