Sense prejudicis

L’edi­to­rial Ade­si­ara ens acaba de rega­lar un clàssic magnífic: és magnífica la tra­ducció de Sebastià Giralt, aca­rada amb el text llatí, és magnífica la intro­ducció i també ho són les notes acla­ri­do­res del final. El volum com­bina el rigor acadèmic amb l’excel·lència literària, de manera que ens brinda una opor­tu­ni­tat magnífica d’acos­tar-nos a una obra de molt renom i que fa de molt bon lle­gir. La lec­tura d’aquesta tra­ducció del Satíricon ens farà sal­tar per l’aire una colla de pre­ju­di­cis que l’han acom­pa­nyada des de fa molts anys.

El pri­mer que hem de can­viar en el nos­tre ima­gi­nari és la pronúncia del títol: Satíricon ha de ser una paraula esdrúixola, d’acord amb l’accen­tu­ació lla­tina de Saty­rica. La forma aguda (Sati­ricó) va ser posada de moda en les tra­duc­ci­ons cata­la­nes de l’any 1988, per influència del cas­tellà, i s’ha de des­car­tar per raons eti­mològiques. Però sobre­tot, el que hem de fora­gi­tar del nos­tre ima­gi­nari (i aquí la res­pon­sa­bi­li­tat de Fellini és gran) és que tenim al davant una obra només plena d’esce­nes pro­ca­ces, en el sen­tit sexual del terme. O en el sen­tit bise­xual, per ser més exac­tes.

Evi­dent­ment, de sexu­a­li­tat explícita n’hi ha, i per a tots els gus­tos. Però no hem d’obli­dar que el Satíricon és molt més que això. La novel·la lla­tina conté també esce­nes de sub­ti­lesa sexual, amor embo­li­cat amb sexe, dolor de l’amant rebut­jat, refle­xi­ons sobre el sen­tit de l’edu­cació, al·legats con­tra la justícia injusta, retrats de cos­tums de la soci­e­tat con­tem­porània, misogínia, antro­pofàgia, sen­tit de l’humor, belles metàfores, referències cul­tes (Vir­gili, Horaci), llen­guatge col·loquial i altres ingre­di­ents que em deixo per no can­sar.

Dos dels aspec­tes més remar­ca­bles de l’obra de Petroni són els per­so­nat­ges que per­fila i les esce­nes que dibuixa. Tri­mal­quió, el vell enri­quit que ha dei­xat de ser esclau i que orga­nitza fes­tas­ses, bri­lla al cos­tat d’Encolpi, el pro­ta­go­nista bise­xual, i del poeta Eumolp, a qui ape­dre­guen cada vegada que recita en públic. Els per­so­nat­ges són tan humans que men­gen, riuen, es banyen, fan pudor, s’esti­men, s’odien, pas­sen penes i tre­balls, són lúcids i mani­fes­ten el goig de viure. “Ja que sabem que hem de morir, ¿per què no vivim la vida?”, diu Tri­mal­quió en un moment del llarg sopar que s’ha con­ver­tit en una de les esce­nes més cone­gu­des de l’obra. Aquest al·legat a la vida el va fer des­a­parèixer Fede­rico Fellini de la seva famosa pel·lícula (1969), com explica molt bé Sebastià Giralt a la intro­ducció, on repassa la reper­cussió que ha tin­gut el Satíricon al llarg del temps i en dife­rents mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques. Encara que Fellini no l’hi va voler veure, l’ale­gria de viure hi és en mol­tes altres esce­nes, com en la del noi de Pèrgam, que acaba amb una broma sexual molt reei­xida, i com en la del gua­ri­ment de la impotència d’Encolpi amb els remeis d’una feti­llera.

A més de tot això, per les dosis de reflexió i de savi­esa que conté, el Satíricon de Petroni, escrit pro­ba­ble­ment al segle I dC i en temps de Neró, és una obra que con­necta amb la nos­tra actu­a­li­tat. Quan Encolpi afirma que no és “l’únic per­se­guit per una divi­ni­tat i un destí impla­ca­ble”, ens està inter­pel·lant també a nosal­tres. Quan dos con­vi­dats al sopar de Tri­mal­quió es lamen­ten que els pode­ro­sos no es pre­o­cu­pen de la vida mise­ra­ble dels pobres i “la gent del poble les passa putes, men­tre que per a aquests ven­tres insa­ci­a­bles cada dia és festa grossa”, nosal­tres no podem dei­xar de pen­sar en els casos de cor­rupció que ens ata­quen per terra, mar i aire. Quan lle­gim que no cal donar “crèdit als pre­mis que, gràcies a les influències, solen con­ce­dir-se fins i tot als menys dotats”, la moder­ni­tat del text antic es des­borda si posem al cos­tat del subs­tan­tiu pre­mis l’adjec­tiu lite­ra­ris. El Satíricon és lite­ra­tura de la bona, per això es mereix que després de tants segles, encara la con­ti­nuem lle­gint.