La vida narrada

En les seves memòries, el lúcid his­to­ri­a­dor Fer­ran Sol­de­vila recu­pera un arti­cle, publi­cat a La Publi­ci­tat l’octu­bre del 1927, en què ens diu que “les memòries, dutes pels grans autors fins a les dar­re­res con­seqüències, són un dels sig­nes de matu­ri­tat d’una lite­ra­tura”. En ter­mes idèntics s’expres­sava l’enyo­rat J.M. Cas­te­llet quan va ges­tar les col·lec­ci­ons de memòries i bio­gra­fies a finals de la dècada dels vui­tanta, i que van donar una visió apas­si­o­nant de la seva gene­ració, espe­ci­al­ment de la recons­trucció del país a par­tir de la post­guerra. Voldríem que tots dos pogues­sin gau­dir dels magnífics volums que avui com­pila Sam Abrams per a les vacan­ces. Es com­ple­men­ten amb un tes­ti­moni d’excepció, pre­sen­tat per la jove edi­to­rial Pol·len, del qual hem triat un frag­ment ter­rorífic per fer un avançament, o l’entre­vista que Ada Cas­tells fa a Maria Lluïsa Julià, biògrafa de Maria Mercè Marçal. Seria interes­sant també saber l’opinió del pers­picaç Sol­de­vila sobre la bona salut del gènere i de la quan­ti­tat de nove­tats que apa­rei­xen de bio­gra­fies, auto­bi­o­gra­fies i memòries. Diuen que una de les vir­tuts de la democràcia no és única­ment fer les coses sinó ser capaç d’expli­car-les, de fer-les públi­ques. En aquest moments de canvi cal escol­tar més que mai els savis, el nos­tre tre­sor.

Sol­de­vila con­si­de­rava com a signe de madu­resa els lli­bres de memòries