Una llum en la boira

Jo creia que creia que les obres que Milan Kun­dera va escriure en txec eren supe­ri­ors a les que va escriure en francès, que les pri­me­res novel·les de Mic­hel Tour­nier són del millor que ha donat la lite­ra­tura euro­pea del segle XX, que Erri de Luca és un autor trampós, que feia meva la tesi de Witold Gom­browicz sobre la poe­sia (o sigui, que en estat pur embafa). Jo creia que creia que cal­dria res­pec­tar el dret de Mercè Rodo­reda a no ree­di­tar les obres que ella con­si­de­rava falli­des, que les novel·les de Josep Pla són més valu­o­ses si no les con­si­de­rem novel·les, que Mont­ser­rat Roig està sobre­va­lo­rada. Lle­gint El mirall dels lli­bres, però, he des­co­bert que algu­nes de les meves con­vic­ci­ons literàries més arre­la­des pro­ve­nen dels arti­cles que Xavier Llo­ve­ras va escriure fa dècades i que jo havia assu­mit tot obli­dant la font.

Publi­cat per la Dipu­tació de Girona, El mirall dels lli­bres aplega arti­cles i cri­ti­ques que Xavier Llo­ve­ras (La Bis­bal, 1960) va publi­car a finals de segle pas­sat, jun­ta­ment amb alguns tex­tos inèdits o més recents. Després de donar a la impremta dos lli­bres de poe­sia el 1986 i el 1992, Llo­ve­ras s’ha man­tin­gut en silenci fins que aquest any ha recu­pe­rat aquesta colla de tex­tos que tant em van influir, a mi i a uns quants més, durant aquells anys de for­mació. Men­tres­tant ha tran­si­tat per tots els espais de la lite­ra­tura; lec­tor, autor, crític, cor­rec­tor, tra­duc­tor, antòleg, pro­lo­guista, edi­tor i ara lli­bre­ter de vell.

En aquells anys olímpics, de postu­reig lite­rari desen­fre­nat, els tex­tos de Xavier Llo­ve­ras van tenir la vir­tut de desem­mas­ca­rar ídols, d’evi­den­ciar auto­bom­bos i de detec­tar ope­ra­ci­ons de venda de fum. Ja lla­vors va par­lar de l’exas­pe­ració egocèntrica de Mar­gue­rite Duras, va recor­dar que Piero Citati con­si­de­raba que El nom de la rosa “s’assem­blava peri­llo­sa­ment a la lite­ra­tura”, que Edu­ardo Men­doza uti­litza “el model àtic, àton i seriós del català que escriu en espa­nyol” i que Llo­renç Vila­llonga sabia escriure novel·les tot i que no sabia escriure en català.

Dècades després, el cànon lite­rari actual s’assem­bla molt al que pro­po­sava Xavier Llo­ve­ras en aquells anys en què sem­blava impos­si­ble sos­treure’s a la influ­en­cia de Pere Cal­ders i Manuel de Pedrolo o, en ter­mes glo­bals, a la de Paul Aus­ter i Jay McI­ner­ney. El mirall dels lli­bres són les ulle­res gra­du­a­des que calien per tran­si­tar per aquells parat­ges boi­ro­sos que ens han conduït fins al pantà d’avui dia.