Des de la fi de la història

Aquests dies, han sor­git molts llocs comuns entorn de Dunker­que de Chris­top­her Nolan. No es deixa de dir que és una gran experiència immer­siva, en què l’espec­ta­dor viu com cauen les bom­bes, com les ràfegues de metra­lla maten els sol­dats i com els míssils enfon­sen els vai­xells. És cert que Nolan ha cons­truït una memo­ra­ble experiència sen­so­rial i que demos­tra una gran habi­li­tat per al mun­tatge, el ritme i la cre­ació de for­mes. A par­tir d’una pers­pec­tiva gai­rebé cubista, bar­reja tres tem­po­ra­li­tats i les fa con­fluir esta­blint vin­cles visu­als amb l’acció. Més enllà, però, dels elo­gis tècnics, a Dunker­que hi ha alguna cosa que tron­to­lla i té a veure amb la consciència històrica del cine­asta. Per Dolan, Dunker­que és la història d’una des­feta que amaga una futura victòria. L’ope­ració res­cat és com el preàmbul del poste­rior desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia. Aquesta idea, però, amaga una altra rea­li­tat. La reti­rada/res­cat dels 400.000 sol­dats angle­sos va supo­sar per als ale­manys la pos­si­bi­li­tat de tenir via lliure per entrar a Paris i fer capi­tu­lar el govern francès sota els acords de Vichy. Tot ple­gat no interessa Dolan. El cine­asta pre­fe­reix jugar al foc d’ence­nalls que esde­ve­nir un bon pro­fes­sor d’història. Sem­bla com si França gai­rebé no existís, però també sem­bla com si la guerra no fos més que un gran foc d’arti­fici en què els éssers humans no són altra cosa que sim­ples peces d’un espec­ta­cle. No hi ha sang, ni dolor, ni una dimensió humana del con­flicte. Només importa l’heroïcitat i la lluita per la super­vivència. És com si Dunker­que volgués ser com la pri­mera pel·lícula sobre la Segona Guerra Mun­dial feta des de la pers­pec­tiva de la fi de la història.