Memòria de la vall

Escriu tan­tes vega­des que ha fra­cas­sat i que ningú no li fa cas ni com a escrip­tor ni com a pin­tor, que hi ha el perill que pen­sem que Tem­pus fugit sigui un exer­cici de nostàlgia que no val la pena lle­gir. Vaig com­prar-lo perquè vaig veure que Joa­quim Pijoan hi recor­dava una Vall d’Aro que ja no exis­teix, just abans de l’arri­bada del turisme. Con­vençut com està que “la nos­tra època no pot pro­duir cap Proust”, lle­gint com ha lle­git Pla, Pijoan té com a model Mar­cel Pagnol. “Mai no he con­fluït amb la cresta de l’onada del meu temps. Sem­pre he anat à rebours.”

A Tem­pus fugit no sorprèn que Pijoan parli també d’ell, sorprèn que ho faci amb una falta d’ego que, si l’allu­nya de la seva gene­ració, el separa anys llum de la majo­ria dels que són més joves. Pin­tor com és, no costa gaire ado­nar-se que molts dels capítols són una escena, no pas només un qua­dre cos­tu­mista o un fresc, com diu ell, sinó tot el movi­ment que hau­ria cap­tat una càmera. Tem­pus fugit és també un lli­bre col·lec­tiu. Coral. Cada capítol comença amb un recull de notícies dels dia­ris que col·lec­ci­o­nava Serafí lo Tor­tosí. M’ima­gino que Pijoan pensa que farien la funció de marc. Pel meu gust, tanta notícia embafa una mica. Incapaç, com diu, d’escriure una novel·la, Pijoan prova d’acos­tar-se a aquest gènere lite­rari ser­vint-se de la seva memòria, fluc­tu­ant entre dos per­so­nat­ges que par­len d’ells i del que fan i diuen molta altra gent de la Vall d’Aro. Un die­tari d’una època.

Un d’aquests per­so­nat­ges és ell mateix. L’hereu Romanyà, si ho voleu, amb les seves incur­si­ons al Joa­quim Pijoan d’avui dia, amb l’esqui­zofrènia crònica que van detec­tar-li als 27 anys i, com més capítols anem avançant, amb més refle­xi­ons sobre la nos­tra època i sobre la seva neces­si­tat de fugir del seu món.

L’altre per­so­natge és Serafí lo Tor­tosí, un dels molts paios popu­lars d’una Vall d’Aro que ja és a l’altre cos­tat del mur. Mal­grat que fos sobre­tot un obser­va­dor, com a per­so­natge actiu, Serafí engega a la segona mei­tat del lli­bre. És també la veu que explica la col·lec­ti­vi­tat dels de la seva època, com si la seva veu fos els trans­fons comar­cal d’aque­lles notícies més gene­rals dels dia­ris. Més gran que l’hereu Romanyà, parla d’un món d’adults del qual Pijoan no va for­mar part.

Per tal que el record fos més rodó, he tro­bat a fal­tar a Tem­pus fugit el punt de vista femení. Més enllà de l’entorn fami­liar, és clar. En con­junt, però, uns capítols a cavall de la can­di­desa i de la duresa dels anys de post­guerra. Força més un tes­ti­mo­ni­atge que no un exer­cici de nostàlgia, un seguit d’esce­nes dibui­xa­des amb el pin­zell d’una prosa de sin­taxi allar­gada, lluny del català de frase curta d’avui. Pre­ci­sos, clars, ben pen­sats, els adjec­tius, en gene­ral, arri­ben en com­pa­nyia d’altres. Tal com devia ser també la vida de cadascú en una Vall d’Aro que era sobre­tot fami­liar. En un dels capítols que m’han sem­blat més rodons, Pijoan comença des­cri­vint un des­per­tar a la vall i el con­ti­nua cedint la veu a un parell de ger­mans bos­que­tans, cli­ents de l’hos­tal Romanyà, més grans que ell, popu­lars, irre­pe­ti­bles en el món uni­for­mit­zat d’aquesta època. A Tem­pus fugit no hi ha arque­tips: tot són per­so­nat­ges perquè el món que hi narra és un món vis­cut. Molt pos­si­ble­ment con­ti­nuarà sense interes­sar gaire ningú, però Tem­pus fugit és a un pas de ser una novel·la que només es pot escriure cap al final d’una vida.