L’estrena del mes
Bernat salvà
Destins inversos
‘Cezanne y yo’ explora la relació entre Paul Cézanne i Émile Zola, que eren amics des de nens i van tenir una relació molt diferent amb l’èxit artístic
“Potser la nostra amistat necessita el sol de la Provença per sobreviure.” Zola escriu aquestes paraules en una carta adreçada a Cézanne quan són joves. Que Paul Cézanne i Émile Zola anessin junts a una escola de la Provença sembla una invenció agosarada d’un guionista. Però l’autor de Germinal i Nana va iniciar una sòlida amistat des de la infantesa amb el pintor postimpressionista i cubista que va durar fins a la seva mort. Una relació interrompuda per fortes disputes que els van allunyar, però mai van perdre l’estimació i admiració que sentien un per l’altre. Tots dos protagonitzen una acurada producció francesa, Cézanne y yo, que s’acaba d’estrenar als nostres cinemes. Guillaume Galienne (Yves Saint Laurent) hi interpreta el pintor, mentre que l’actor i director Guillaume Canet (Pequeñas mentiras sin importancia) hi interpreta Émile Zola.
La pel·lícula ha estat escrita i dirigida per Danièle Thompson, guionista que s’ha passat també a la direcció amb comèdies d’un cert èxit com La bûche (Cena de Navidad), Jet lag o Cena de amigos. D’una amistat parla també aquesta pel·lícula, però ben diferent del que plantejava en aquell sopar d’amics. “Fa quinze anys vaig llegir un article sobre l’amistat que va unir Cézanne i Zola des de la infància, fins que es van anar separant en créixer; mai havia sentit res sobre aquesta relació”, explica la guionista i directora en les notes promocionals de la pel·lícula. Quan la seva successió d’èxits al terreny de la comèdia es va interrompre amb Des gens qui s’embrassent (2013), Danièle Thompson es va submergir en la vida d’aquests dos grans artistes francesos del segle XIX i es va trobar amb unes quantes sorpreses: “Quan parlem sobre Cézanne, Hugo o Renoir avui dia, ens imaginem uns extraordinaris homes grans de cabell blanc –reflexiona–. Però vaig descobrir uns homes joves en el seu camí per intentar convertir-se en alguna cosa. Homes en la seva intimitat, en les seves vides diàries, que ho eren tot menys extraordinaris. No eren llegendes, ni icones, només joves amb amics, problemes, somnis, debilitats i esperances...”
L’argument de la pel·lícula abasta 40 anys, entre el 1856 i finals del segle XIX. Paul Cézanne (1839-1906) i Émile Zola (1840-1902) fan amistat a l’escola on estudien, a Ais de Provença, i els seus camins segueixen units a París. Zola, orfe i sense un cèntim, decideix valer-se de la burgesia a la qual tant va atacar de jove per donar el seu gran salt a la literatura. Cézanne, que ve d’una família benestant, rebutja tota vida social per centrar-se únicament en la seva obra. La pel·lícula va fent salts geogràfics (sobretot entre París i Ais de Provença) i salts temporals, endavant i enrere, en una mena de retrat impressionista de la seva amistat, amb pinzellades dels moments clau. Tots dos busquen la glòria artística, però el destí els reserva trajectòries ben diferents. “Es mor amb talent, però es menja amb diners”, li escriu Zola a Cézanne. El pintor, desesperat per la falta de reconeixement durant els seus anys bohemis a París, li diu: “Es pot acaronar la pell de Nana i olorar el carbó de Germinal. M’agradaria pintar com tu escrius.” De caràcter fort, Cézanne i Zola van tenir fortes disputes. “Què passa quan un té èxit i l’altre no? –diu Danièle Thompson–. El que és interessant són aquests destins que es van creuant. Un fill de pares pobres que es converteix en un burgès ric, establert i reconegut. I el fill de la riquesa, de pares burgesos, que coneix la marginació i la pobresa.”
La pel·lícula també reflecteix l’eterna discussió sobre el dilema de l’artista entre la fidelitat a les seves idees o vendre’s l’ànima per diners. El seu amic Baptistin els retreu: “Els artistes viuen tota la vida en un tuguri a canvi d’un aplaudiment.” També s’hi reflecteix els forts debats que hi va haver a París, aleshores la capital mundial de l’art, entre l’academicisme i l’impressionisme i els altres corrents innovadors. Una època i una ciutat que Thompson filma des de l’admiració, però evitant la mitificació.
