Caricatura d’un geni

Fins i tot a França es con­si­dera mal cone­guda la història de l’amis­tat entre Paul Cézanne i Émile Zola: van ini­ciar-la quan eren ado­les­cents a Ais de Pro­vença; van com­par­tir penúries i desigs en la seva joven­tut pari­senca; van dis­tan­ciar-se men­tre Cézanne fra­cas­sava i Zola tri­om­fava i encara més quan l’escrip­tor va publi­car L’Ouvre, novel·la sobre un artista menys­tin­gut i frus­trat supo­sa­da­ment ins­pi­rat en el seu amic.

Amb Cézanne et moi, títol equívoc perquè la nar­ració no s’explica des del punt de vista de Zola, Danièle Thomp­son pot­ser vol con­tri­buir al conei­xe­ment de tal relació con­si­de­rant el seu poten­cial dramàtic i pres­su­po­sant l’interès per les vides d’artis­tes. No és clar que ho acon­se­gueixi. Però, a més, pot­ser serà millor obli­dar el film per con­ti­nuar apre­ci­ant l’obra de cadas­cun, a banda de la seva amis­tat esquinçada. Thomp­son redu­eix Zola a un pusil·lànime (d’on hau­ria tret l’ànim per escriure i pel seu con­tun­dent J’accuse?) a través d’un inex­pres­siu Gui­llaume Canet; això men­tre que el seu Cézanne, histèric i res­sen­tit, és la cari­ca­tura d’un geni encar­nat per un Gui­llaume Galli­ene pas­sat de vol­tes. Mal estruc­tu­rada a par­tir d’una hipotètica tro­bada última, que s’alterna amb una sèrie de flash­backs, el film és ple de diàlegs sen­ten­ci­o­sos sense haver-hi ni una idea interes­sant sobre pin­tura (per molt que la foto­gra­fia vul­gui ins­pi­rar-se en Cézanne) o lite­ra­tura. Amb dues pin­ze­lla­des, William Die­terle va dir més sobre aquesta relació a The life of Émile Zola, film de 1937 a l’entorn del cas Drey­fuss. I va estal­viar-se els comen­ta­ris gro­llers sobre les dones que la direc­tora posa a la boca dels per­so­nat­ges, sobre tot de Cézanne, amb con­des­cendència.