Llibres

dietari d’una època

Xavier Serrahima. X.S

L’altre Francesc Candel

Nascut a la petita localitat de Cases Altes, Paco Candel (1925-2007) va ser periodista, activista i polític, sempre al costat dels més desfavorits

Bàsicament és el diari d’un escriptor
És una tasca diarística colossal, hercúlia
CCandel era sens dubte dostoievskià, per la seva proximitat i estimació pels humiliats i els ofesos, i se sentí molt proper a l’existencia- lisme europeu del seu temps, sobretot el camusià
LLa mort serà un fantasma aterridor que el perseguirà, implacable- ment, al llarg de tots els seus dies. Un fantasma que li provoca un temor invencible

El dels die­ta­ris –i el memo­rialístic en gene­ral– és un gènere difícil al qual segu­ra­ment con­vin­dria començar a pres­tar més atenció, sobre­tot quan qui els escriu és una per­sona que té molt a dir; quan és algú que ens ofe­reix no tan sols una imatge per­so­nal del temps que va viure, sinó la seva imatge o cos­mo­visió. Ho vam poder com­pro­var, l’any pas­sat, amb el pri­mer volum dels dia­ris de Ricard Sal­vat i ara ho cons­ta­tem de nou amb el de Fran­cisco Can­del, publi­cats per Debate, amb edició d’Anna Caballé i Gabriel Jiménez.

Un volum que des­taca, d’entrada, per la seva mida i pel seu gruix: d’un for­mat més alt que l’habi­tual, més propi d’un manual o lli­bre acadèmic que no pas un de lite­rari, les seves 900 pàgines s’hau­rien con­ver­tit tran­quil·lament en 1.400 d’haver-se esco­llit un for­mat con­ven­ci­o­nal. Aquest fet, que pot fer que algú s’hi repensi, que cre­gui que està fora del seu abast, és, para­do­xal­ment, un dels seus majors avan­tat­ges. En pri­mer lloc, perquè estètica­ment hi surt gua­nyant; en segon, perquè deixa clar de bon començament que és un lli­bre gran; però, en ter­cer, i per damunt de tot, perquè els seus amplis mar­ges faci­li­ten que el lec­tor hi pren­gui notes.

I, sens dubte, qual­se­vol per­sona que s’hi endinsi amb la men­ta­li­tat oberta se sen­tirà con­vi­dada –en rea­li­tat, gai­rebé cri­dada– a afe­gir les seves notes i comen­ta­ris, a anar-lo fent seu, a anar-se’l apro­pi­ant. Una apro­pi­ació que, ben segur, hau­ria fet molt con­tent l’autor, que mos­tra tants dub­tes sobre la seva obra. Perquè, tal com evi­den­cien els seus tex­tos, la carac­terística que defi­nia Can­del era la traça des­crip­tiva, pel seu do, innat, per caçar el moment a través de les parau­les, per pren­dre notes del que veia. Per dir-ho en ter­mes pictòrics: per pin­tar al natu­ral tot el que l’envol­tava.

Tant és així que els seus dia­ris són, per damunt de qual­se­vol altre aspecte, els seus qua­derns de notes; els esbos­sos que pre­nia per poder pin­tar després els seus qua­dres lite­ra­ris. Pre­nia apunts sobre el que vivia per poder crear noves vides. En rea­li­tat, recrear, atès que com reco­nei­xia –“no sé inven­tar”–, no comp­tava amb una ima­gi­nació gaire pro­di­gi­osa. Noves, múlti­ples vides literàries que pot­ser el res­ca­ba­la­ven de la seva única, i per a ell clara­ment insu­fi­ci­ent, vida.

Aquests dia­ris reflec­tei­xen, a banda de l’interès per qual­se­vol ésser humà que l’envoltés, la pre­o­cu­pació –tan intensa que esdevé una obsessió, una idea fixa que no l’aban­dona mai, que el negui­teja contínua­ment– per la mort, per la con­dició ine­vi­ta­ble­ment efímera de l’existència. Pre­o­cu­pació que ja és pre­sent, com a gènesi o motor impul­siu, en l’apunt ini­cial dels seus qua­derns diarístics, on recull la defunció de la seva mare, amb un comen­tari que defi­neix amb una pre­cisió per­fecta la seva angoixa: “Nunca pensé yo que mi madre se moría! Ni aun en aquel momento!

La mort serà un fan­tasma ater­ri­dor que el per­se­guirà, impla­ca­ble­ment, al llarg de tots els seus dies. Un fan­tasma que li pro­voca un temor inven­ci­ble, que li esdevé no tan sols inac­cep­ta­ble –“Es esca­lo­fri­ante la ente­reza con que admi­ti­mos la muerte de los demás”– sinó, sobre­tot, incom­pren­si­ble; més i més incom­pren­si­ble a mesura que va fent-se gran. Fins a tal punt li resulta inas­su­mi­ble i el supera que pre­fe­reix no pen­sar-hi. Com si, negant-s’hi, la pogués fer des­a­parèixer: “He ago­tado todos los recur­sos de filo­so­far sobre la muerte. Ya no se puede decir nada sobre ella. Sólo que existe. Que es ella quien te hace dejar de exis­tir.” Propòsit que, per desgràcia per al seu massa deli­cat equi­li­bri espi­ri­tual, mai no acon­se­guirà dur a terme, ja que, i aquest és un dels trets que més sor­pren­dran els lec­tors habi­tu­als de l’autor de Han matado a un hom­bre, han roto un pai­saje, aquesta mena de refle­xi­ons de, diríem, caràcter filosòfic, sal­pe­bren el volum i ens brin­den una imatge molt més plu­ral de la que podríem espe­rar: si alguna cosa demos­tra, espe­ci­al­ment, el seu diari és que Can­del va ser molt més que un escrip­tor del poble i per al poble, que era la imatge gene­ral que fins ara en teníem.

Els seus dia­ris són una deu de sor­pre­ses. En pri­mer lloc, des­co­brim que la seva passió artística ini­cial no fou l’escrip­tura, sinó la pin­tura: “los días de llu­via [...] me pre­dis­po­nen a coger la pluma, los pin­ce­les, el lápiz...”. Fet que, per més que pugui sem­blar inci­den­tal, no ho és gens: com li succeí a Henry Miller –ho explica a La meva vida i el seu temps– també a l’autor català els estu­dis –i, encara més, les pràcti­ques– de pin­tura que va fer de jove dei­xa­ren una mar­cada petja en la seva manera d’escriure. El seu gust nar­ra­tiu pel detall, per les peti­tes coses, per tot allò que en pri­mera instància pot sem­blar que no tin­gui importància, que és super­flu, pot pro­ve­nir de la seva incli­nació per la pin­tura i el dibuix, on els detalls són essen­ci­als. No crec que sigui casual que en ano­ta­ci­ons pri­me­ren­ques hi tin­guin tanta rellevància la cap­tació i la plas­mació dels colors i dels tons cromàtics: “El mar límpido de color verde se mues­tra albo­ro­tado”; “la carne [...] adqui­ere tonos dora­dos.”

I, com sap qual­se­vol lec­tor can­delià, per a ell els detalls, aque­lla munió de detalls minúsculs que, aple­gats, con­for­men un tot, un món –un món petit, si es vol, però tan interes­sant com el més colos­sal–, són no tan sols impres­cin­di­bles sinó, també, la sal de la vida; allò que li dona sabor i con­tin­gut; allò que la defi­neix i la indi­vi­du­a­litza –i, al mateix temps, cate­go­ritza– millor.

La con­dició deta­llista

En un apunt de setem­bre del 1960 fa esment d’aquesta con­dició seva amb un cert to de plany, com si fos un ele­ment nega­tiu, com si l’enu­me­ració exces­siva de peti­te­ses fes fei­xuc el diari: “Paro de con­tar. Soy un deta­llista.” Però deu dies després, un xic més ani­mat, i veient les coses més clares, en treu una con­clusió més posi­tiva, i més encer­tada, que posa en una relació imme­di­ata, i necessària, la per­sona i l’escrip­tor: “Soy el hom­bre de los deta­lles, de los deta­lles fotográficos, en cierto modo. Las cosas me entran por los ojos y los oídos. Y anoto para que no se me olvi­den, pen­sando que todo puede ser­vir para futu­ras obras lite­ra­rias.

Una rea­li­tat incon­tes­ta­ble perquè tot i que afor­tu­na­da­ment, com anem veient, el seu diari és ampli i plu­ral, plu­ri­dis­ci­pli­nari, i per això mateix ric i enri­qui­dor per al lec­tor, fona­men­tal­ment és el diari d’un escrip­tor. Més encara, el diari d’un escrip­tor que pren com a base de la seva obra el que veu i el que viu. Ho expressa molt bé Anna Caballé, coe­di­tora del volum: “[sus] cua­der­nos [...] cons­tituían un taller de escri­tura, un obser­va­to­rio per­ma­nente del mundo de su entorno y una nece­si­dad vital”.

Una doble idea (taller i neces­si­tat vital) que cer­ti­fica el mateix Can­del. En pri­mer lloc, l’usa com a qua­dern d’apunts per a les seves obres: “Pase­mos a ano­tar lo que tenía pen­sado al abrir estas páginas. Estas notas, en el futuro, podrán con­cre­tarse en nove­las veni­de­ras”; “anoto sim­ples cosas de esta novela de la vida, para las nove­las de mi vida”. Tant és així, que, a mesura que les seves notes van esde­ve­nint més i més nom­bro­ses, a fi de poder-s’hi ori­en­tar i de treure’n el pro­fit que en pretén, es pro­posa “tra­zar un índice de esta libreta a fin de que me sea más ase­qui­ble encon­trar cual­quier mate­ria en ella tocada cuando lo nece­site”.

En segon lloc, expli­cita la con­dició del diari com a neces­si­tat espi­ri­tual inte­rior: “Exis­ten cosas que es nece­sa­rio escri­bir­las, rela­tar­las.” I és pre­ci­sa­ment aquesta neces­si­tat el que li gene­rarà (i li retro­a­li­men­tarà) una angoixa crei­xent, atès que, savi com és, s’adona que mai no dis­po­sarà de temps sufi­ci­ent per ano­tar tot el que vol­dria ano­tar i de la seva insu­ficiència per reflec­tir-ho.

Un dels planys que aflo­ren de manera més rei­te­rada als seus apunts és la manca de temps per dedi­car-s’hi prou. Una manca de temps que té molt i molt a veure amb la seva volun­tat de trans­criure, amb el màxim de fide­li­tat pos­si­ble, amb un ànim nota­rial o regis­tral, el que veu. Ànim que com­por­tarà que hagi de fixar fins als detalls més ínfims, que per a ell són fona­men­tals, i, per tant, que la tasca diarística esde­vin­gui colos­sal, hercúlia, fora no ja del seu abast, sinó de la mida humana. Ni tan sols escri­vint tot el dia, seria capaç de dur-la a terme.

Menys encara a par­tir del moment que entra en la madu­resa i li cal gua­nyar-se la vida, que és quan se li fa pre­sent el monu­men­tal abisme que acos­tuma a exis­tir entre el desig i la rea­li­tat, entre la idíl·lica visió espi­ri­tual de l’artista i la ter­re­nal, dura i dece­be­dora vida quo­ti­di­ana; quan voler i poder entren en con­tra­dicció, per no dir en bel·licós con­flicte: “No hago más que cor­re­gir ingen­tes mon­to­nes de gale­ra­das para sacar las mil pese­tas sema­na­les. No escribo nada. Esto es la muerte”; “No escribo nada, ni las car­tas. Estoy per­dido.

Una angoixa que es con­ver­teix encara més en des­es­pe­ració quan la manca de temps i les limi­ta­ci­ons del llen­guatge s’alien –pot­ser ell en diria, con­fa­bu­len– per difi­cul­tar-li la tasca, ja que entre el que vol ano­tar i el que anota, entre el com vol­dria expli­car-ho i com pot expli­car-ho s’esta­bleix una àmplia distància (que cada dia va aug­men­tant, esdevé més insal­va­ble): “las pala­bras son pobres para expre­sar nues­tros pen­sa­mi­en­tos, o mejor aún, nues­tros sen­ti­mi­en­tos”; “la sen­sación no se puede expli­car”; “No lo digo exac­ta­mente como él, y no sé si lograré plas­mar la idea de la cuestión”.

Si a això hi afe­gim que la seva visió del món i de l’existència és més aviat pes­si­mista, enten­drem el gran encert del títol del lli­bre, extret d’un dels paràgrafs dels seus qua­derns: “Por espíritu de jus­ti­cia, y agu­di­zando, pienso en los otros y en el gran dolor del mundo. No tene­mos derecho a estar ale­gres.” Perquè ell, que era sens dubte dos­to­ievskià per la seva pro­xi­mi­tat i esti­mació pels humi­li­ats i els ofe­sos –“Los sojuz­ga­dos y humi­lla­dos no hemos de caer nunca, cuando las cosas se arre­glen, en las atro­ci­da­des de los domi­na­do­res”–, se sentí, al mateix temps, molt pro­per a l’exis­ten­ci­a­lisme euro­peu del seu temps, sobre­tot el camusià.

La lec­tura de La pesta, d’Albert Camus, que caigué a les seves mans quan estava a punt de fer trenta anys, no podia ser més opor­tuna ni encai­xar millor amb el seu tem­pe­ra­ment, per­so­nal i lite­rari: “Hacía tiempo que no leía nada, aparte de bueno, tan impre­si­o­nante.” Ja que, des de ben jove, per a ell la vida no només era absurda, sinó que era trista, sense sen­tit, lletja, fins i tot: “Que vida más perra!...” I amb el pas dels anys, aquesta tendència no s’apai­vagà, sinó que s’anà acrei­xent. L’octu­bre del 1946 anota “«La vida debe afron­tarse por el lado que se pre­senta.» Hace tiempo que hice de esta máxima mi lema”, el novem­bre del 1973, escriurà: “Dejar pasar el tiempo, espe­rar sin espe­ranza, o mejor aún, espe­rar sin espe­rar [...] parece mi lema y mi acti­tud ahora.

Segu­ra­ment serà aquest com­po­nent de caràcter refle­xiu, que ocupa un lloc gens negli­gi­ble en el volum, el que més sor­prendrà els seus lec­tors habi­tu­als. Refle­xi­ons en les quals la idea de la mort –i, per tant, el sen­tit (o la manca de sen­tit) de la vida– hi té una presència pre­pon­de­rant, quasi obses­siva. Amb els pen­sa­ments sobre la mort li suc­ce­eix el mateix que amb els reli­gi­o­sos, amb els quals estan ínti­ma­ment rela­ci­o­nats: per més que vol­dria defu­gir-los, no pot fer-ho. Tot i que pro­ba­ble­ment no ens hau­ria de sob­tar gaire, o només d’entrada: què pot ser més lògic, per a un escrip­tor com ell, per a qui la vida –la vida mateixa, qual­se­vol vida, totes les vides, fins i tot les més modes­tes, aque­lles que la majo­ria d’escrip­tors con­si­de­ren que no són (ni poden ser) matèria literària– cons­ti­tu­eix el fac­tor essen­cial, que obses­si­o­nar-se en la seva des­a­pa­rició?

Però, per for­tuna, no són aques­tes les seves úniques pre­o­cu­pa­ci­ons, sinó que la lec­tura dels seus dia­ris palesa que, com a Terenci, res (o quasi res) que sigui humà no li és aliè. La llista seria ina­ca­ba­ble, ja que a banda de nar­ra­tiva ens parla de tea­tre, d’art, de cinema i, en gene­ral, de la soci­e­tat del seu temps, però convé des­ta­car l’interès espe­cial que sent per ano­tar tots els actes i acti­vi­tats anti­fran­quis­tes dels quals té conei­xe­ment, amb una constància i una dedi­cació admi­ra­bles.

Fins a un tal extrem, que no resulta gens ago­sa­rat indi­car que aquells que tin­guin interès a estu­diar els movi­ments d’opo­sició a la dic­ta­dura del seu temps no podran, a par­tir d’ara, dei­xar de tenir en compte, també, aques­tes notes seves, ja que la seva tendència –gai­rebé en podríem dir fixació– pels detalls, per la trans­cripció nota­rial, les con­ver­teix en una exhaus­tiva font d’infor­mació. I no tan sols pel que fa a l’opo­sició popu­lar, obrera, menes­tral, d’extra­radi, de super­vivència quo­ti­di­ana, que era la que vivia cada dia, sinó la que pro­ve­nia d’altres ambi­ents, bur­ge­sos, prin­ci­pal­ment.

Una raó més que, afe­gida a les que ja he anat comen­tant, per­met afir­mar la vàlua d’uns dia­ris molt més rics –i, sobre­tot, molt més plu­rals– que no podríem ima­gi­nar. És molt pos­si­ble que la majo­ria dels lec­tors, en saber que s’han publi­cat o en veure’ls damunt de la taula de nove­tats de la lli­bre­ria, pen­sin que tin­dran un interès limi­tat, que s’adre­cen espe­ci­al­ment als admi­ra­dors de la lite­ra­tura can­de­li­ana i, per extensió, als de l’art novel·lesc, però, benau­ra­da­ment, s’equi­vo­ca­ran: si en alguna cosa des­taca El gran dolor del mundo és en el fet que és un lli­bre per a tots els lec­tors, per a tots els públics.

I és per això, pre­ci­sa­ment, per la seva plu­ra­li­tat (i per la seva extensió) que convé lle­gir-lo amb calma, a peti­tes dosis, per poder-lo pair i assa­bo­rir en con­di­ci­ons òpti­mes, no pas tot seguit, ja que pot­ser en faríem un gra massa i no seríem capaços d’assi­mi­lar-lo en con­di­ci­ons. Cap­bus­sem-nos-hi doncs, a poc a poc (i amb bona lle­tra) com si fos un camí de mun­ta­nya al qual convé des­ti­nar diver­ses jor­na­des, si volem gau­dir de la gran­di­o­si­tat i de la com­ple­xi­tat del pai­satge.

Aquest pri­mer volum dels seus dia­ris ens mos­tra –per dir-ho amb major pre­cisió, ens mos­tra, també– l’altra cara de l’autor d’Els altres cata­lans; aque­lla cara (més exac­ta­ment, aque­lles cares, car són múlti­ples) oculta i des­co­ne­guda del Fran­cisco Can­del per­sona que l’ombra allar­gada de l’escrip­tor des­fi­gu­rava.

Una altra cara que ens demos­tra, una vegada més, el que ja sabíem (o hauríem de saber): que per conèixer de pri­mera mà la història, la con­fi­gu­ració i la rea­li­tat d’un temps i d’un país, res millor que dei­xar-nos guiar per la mirada curi­osa i pri­vi­le­gi­ada dels més grans obser­va­dors de tots els temps i totes les èpoques: els escrip­tors –i, encara més, els nar­ra­dors– de raça.

El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975
Francesc Candel
Editorial: Debate Barcelona, 2017 Pàgines: 928 Preu: 27,90 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia