Més espai per al MNAC?

Expo­si­ci­ons franquícia

Bar­ce­lona ha evo­lu­ci­o­nat cap a un model de ciu­tat glo­bal i rep les pres­si­ons pròpies d’aquesta con­dició en oferta cul­tu­ral quan encara no ha con­so­li­dat un model propi ni les estruc­tu­res que va aixe­car als anys noranta en el període pre i postolímpic. I un dels models estruc­tu­rals no con­so­li­dats és el que afecta els equi­pa­ments museístics, que altres ciu­tats del món han resolt fa anys i panys. Tant és així que gai­rebé fa man­dra tor­nar-ne a par­lar. Però hi ha hagut un fet relle­vant que obliga altre cop a fer punta al lla­pis. Bar­ce­lona rebrà cada cop més ofer­tes d’expo­si­ci­ons i fes­ti­vals en for­mat franquícia: “No cal que feu res, ho produïm tot, només cal que tin­gueu un gran espai perquè el negoci con­tinuï.” La gran expo­sició de David Bowie només tenia un espai pre­pa­rat per aco­llir-la, que era el Museu del Dis­seny, però a Bowie no se l’espe­rava ni for­mava part de cap pro­grama expo­si­tiu, ni ningú s’havia pre­gun­tat si feia falta que hi fos. Produïda pel Vic­to­ria and Albert Museum lon­di­nenc el menys estrany és que s’aturés als espais d’aquest museu. Però ha aixe­cat la lle­bre sobre la presència de Bar­ce­lona en cir­cuits franquícia glo­bals.

Nous espais

L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona s’ha que­dat sense espais pro­pis per fer expo­si­ci­ons, a part dels museus que li per­ta­nyen ínte­gra­ment i dels museus o equi­pa­ments par­ti­ci­pats. La Vir­reina, antic espai per a expo­si­ci­ons museísti­ques o ins­ti­tu­ci­o­nals amb una clara funció expo­si­tiva abans que exis­tis­sin els museus, s’ha trans­for­mat en cen­tre de la imatge, però amb un pro­grama que podrien fer altres museus de Bar­ce­lona sense neces­si­tat de tenir un espai específic ad hoc. La Vir­reina cen­tre de la imatge va néixer com un pro­jecte per­so­na­lit­zat i con­ti­nua per­so­na­lit­zat, sense que sigui estruc­tu­ral o espina dor­sal de cap política fotogràfica cohe­rent de la ciu­tat. La Cape­lla segueix fent bullir l’olla amb artis­tes i cura­dors que es cre­uen per­ma­nent­ment emer­gents, però no passa d’aquí, i Fabra i Coats va ser una sor­tida tècnica per anul·lar el pro­jecte del canòdrom.

Ara, final­ment, s’ha alli­be­rat de la Fira a Montjuïc el pavelló Victòria Eugènia, somni del MNAC des de prin­cipi dels anys 2000 per estar més a prop de la ciu­tat, ampliar els espais expo­si­tius de les col·lec­ci­ons o dedi­car-ho a expo­si­ci­ons tem­po­rals. Res més sor­pre­nent que, con­tra tota lògica, l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, amb el regi­dor Coll­boni al davant, con­vidi tots els direc­tors de museus de Bar­ce­lona a fer-se una foto davant del pavelló i pro­me­tre que tots el poden uti­lit­zar per als seus pro­jec­tes. Em pre­gunto quin d’aquests museus i muse­uets de la ciu­tat té pres­su­post sufi­ci­ent per omplir els metres qua­drats d’aquest pavelló? La res­posta és cap, si no és que la ciu­tat aposta per engran­dir el MNAC i recla­mar més apor­ta­ci­ons a altres ins­ti­tu­ci­ons i pri­vats per al museu. Al con­trari, és clar que el destí de l’espai és per als Bowies de torn, per a les expo­si­ci­ons o esde­ve­ni­ments franquícia que cauen a la taula dels ajun­ta­ments de ciu­tats glo­bals i que no for­men part de cap pro­grama però que atra­uen turis­tes. Així, l’Ajun­ta­ment té un as a la màniga quan convé. I el pavelló sent de tots no és de ningú. Nova­ment, la ciu­tat –i en aquest cas la cons­trucció de Bar­ce­lona com a ciu­tat glo­bal– i els seus interes­sos pas­sen per sobre de la història que l’ha cons­truïda en el pas­sat i li ha donat vida i sen­tit fins al pre­sent.

El MNAC, un ‘work in pro­gress’

Un museu amb tan­tes vicis­si­tuds com el MNAC estarà en cons­trucció uns quants anys. Però tot museu està en cons­trucció per­ma­nent­ment, i això no és dolent si el sis­tema de museus està con­so­li­dat, si el museu no té peus de fang. En aquest cas, els peus de fang de l’edi­fici han con­di­ci­o­nat la seva vida des dels ini­cis i han gene­rat una enorme des­pesa que ha impe­dit aug­men­tar la col·lecció, que és l’autèntic valor, i repre­sen­tar la dinàmica inter­na­ci­o­nal que en l’àmbit d’art ha tin­gut Bar­ce­lona i l’art català. És clar que el pavelló Victòria Eugènia podria ser una sala tem­po­ral excel·lent com ho és l’oferta que té París al Grand Palais, però amb cri­teri MNAC. El Grand Palais no accepta franquícies. Fa dis­curs naci­o­nal. Però França té un sis­tema museístic con­so­li­dat, una Réunion des Musées Nati­o­naux, uns direc­tors de museus de cos­sos específics i que Cata­lu­nya, si vol ser un estat, s’ha de plan­te­jar seri­o­sa­ment què vol ser també en aquesta qüestió.