No caiguem en cap trampa

Heus aquí un lli­bre que m’ha sem­blat força més ben pen­sat que no pas ben escrit. Tal com diu l’autor, és un viatge al pas­sat conei­xent el futur. Però a la con­tra­por­tada lle­geixo que és “una bar­reja de crònica, lli­bre de viat­ges, novel·la docu­men­tal i faula amb peti­tes històries”. En un sen­tit estricte, una faula no ho és, perquè Loving Gra­ce­land no és ni una nar­ració falsa, ni una nar­ració mora­lit­zant on inter­ve­nen ani­mals. En tot cas, jo diria que, a més d’un lli­bre de viat­ges, és també una novel·la. Ni que sigui perquè a dins d’aquest gènere hi cap quasi tot. Per fer el seu viatge, Prat com­pra el tiquet a Mark Twain. Com pot­ser ja saben, a Un ian­qui a la cort del rei Artús, Twain va resol­dre el viatge al pas­sat de Hank Mor­gan fent que rebés un cop amb una barra de ferro, perdés el conei­xe­ment i es des­pertés a l’edat mit­jana. El pro­ta­go­nista de Loving Gra­ce­land es diu Jesse Col­ter. Al començament, vaig pen­sar que era un alter ego de Jordi Prat. És molt més. No cai­guem en cap trampa, doncs, tal com comença dient Elvis Pres­ley a Sus­pi­ci­ous minds. Jesse és com es deia el germà bessó d’Elvis Pres­ley, que va morir en néixer. I Jessi Col­ter, amb Way­long Jen­nings, el seu marit, va gra­var una versió de Sus­pi­ci­ous minds als anys setanta. Escol­tin-la perquè val molt la pena. Jesse Col­ter, en canvi, és del nos­tre temps. Com Jordi Prat. L’entu­si­asma Elvis Pres­ley com a ell i visita Gra­ce­land, el lloc on és enter­rat Pres­ley. En sor­tir, pas­seja a l’atzar, divaga, men­tre el riu flu­eix sense parar com aquell riu del Can’t help falling in love whit you, fins que arriba a un parc i s’adorm. Quan es des­perta és a finals dels anys cin­quanta. A Memp­his. Ja hi som, doncs.

No sóc la per­sona més ade­quada per comen­tar Loving Gra­ce­land perquè conec poc les cançons d’Elvis, ni de lluny no en com­par­teixo la fas­ci­nació. Per això també –no només per això, però– m’he fixat més en com és escrit Loving Gra­ce­land. Hi he tro­bat una sin­taxi enre­ves­sada, poques ora­ci­ons sim­ples com aque­lles que tro­bem a les bala­des d’Elvis. El resul­tat és un excés d’ora­ci­ons allar­ga­des, amb paràgrafs difícils de seguir. Hi ha també alguns diàlegs forçats. Suposo que és perquè Prat coneix com pocs la vida i la dis­co­gra­fia d’Elvis i no ha gar­be­llat prou bé la infor­mació que em sem­bla que hi hau­ria hagut de posar. En el lèxic, que és més cor­recte, tro­bem a més algu­nes fra­ses fetes cal­ca­des del cas­tellà: “A la nit, quan tots els gats són bruns” (pl. 76) o el cada cop més habi­tual “Mai m’han cai­gut els anells” (pl. 97). Com pot ser que hi hagi cor­rec­tors de català que badin tant? Posats a dir, fins i tot m’han sem­blat pres­cin­di­bles alguns dels epi­so­dis. Per exem­ple, la mort de l’indi pima Irta Hamil­ton Hayes, famós perquè el 23 de febrer del 1945 va ser un dels sol­dats ame­ri­cans que van alçar la ban­dera dels Estats Units al cim del Suri­bachi, a l’illa d’Iwo Jima, durant la II Guerra Mun­dial. Tot ple­gat con­fon i embafa una mica.

Vaig començar a lle­gir Loving Gra­ce­land pen­sant que era sobre­tot un viatge pel Mid-South dels Estats Units. Ho és, però, abans que això, és un viatge a uns Estats Units que aju­den a expli­car per què els d’avui són com són. I per als que, com jo, no cone­guin gaire bé els ini­cis del món del rock, Loving Gra­ce­land és un lli­bre ins­truc­tiu, mal­grat tot el que he escrit fa un moment. I molt útil. Hi ha molta música i els locals on tocava Elvis i els can­tants d’aquell temps, i els pro­gra­mes radiofònics o les dis­cogràfiques d’aquells anys i, fins i tot, algu­nes boti­gues de roba on ves­tien. I hi ha, com a fons, el Mid-South, prou ben entat­xo­nat, a més, perquè Prat hi pugui fer aparèixer, d’una banda, tot de notícies sobre beis­bol o sobre polítics que afec­ten tots els Estats Units i, de l’altra, escrip­tors com Faulk­ner, pro­duc­tors dis­cogràfics, aquells anys de Memp­his i, per des­comp­tat, músics com Harmònica Frank, B.B. King i un can­tant que deixa de ser el can­tant per pas­sar a ser Elvis Pres­ley, un cop treu el cap en un dels pri­mers capítols. L’eix sobre el qual pivota Loving Gra­ce­land és, doncs, la bio­gra­fia del Pres­ley més jove, un món i un temps que no tan sols ajuda a enten­dre els Estats Units d’avui, sinó també una mica per què tots nosal­tres som com som. I també, el món on vivim. Des d’aquesta pers­pec­tiva val prou la pena. Jo hi he après prou. Can’t help falling in love whit you. Sí. Si t’hagués cone­gut abans, pot­ser jo tam­poc no hau­ria pogut evi­tar ena­mo­rar-me una mica de tu, Elvis.