Muntatge incert, certesa vocal

L’última repre­sen­tació al Liceu d’Il viag­gio a Reims, el 20 de setem­bre pas­sat, va coin­ci­dir amb l’assalt a depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat i la detenció d’alts càrrecs del govern. Ales­ho­res, hi va haver una pro­testa viva al tea­tre que podia dur a fan­ta­si­e­jar que, en la inau­gu­ració de la tem­po­rada cele­brada dis­sabte, hi hau­ria una acció sem­blant a aque­lla ambquè s’ini­cia Senso, de Vis­conti: durant una repre­sen­tació d’Il tro­va­tore, de Verdi, al tea­tre La Fenice de Venècia es clama con­tra l’ocu­pant austríac. Una fan­ta­sia, cer­ta­ment. El cas és que s’hi va repre­sen­tar una altra òpera ver­di­ana, Un ballo in masc­hera, però ningú no va mani­fes­tar res públi­ca­ment sobre la situ­ació actual a Cata­lu­nya, mal­grat que pot intuir-se que el tema es va fer pre­sent en mol­tes con­ver­ses prèvies i poste­ri­ors a la funció, a més de les dels inter­me­dis.

Par­lem, doncs, d’òpera. Feia 17 anys que Un ballo in masc­hera no es repre­sen­tava al Liceu. Ales­ho­res, hi va haver molts crits, a favor i en con­tra del mun­tatge escènic de Calixto Bieito que, ambi­en­tant l’acció a l’Espa­nya de la Tran­sició, posava uri­na­ris als cons­pi­ra­dors i il·lus­trava amb una vio­lació a càrrec d’un mili­tar que el camp de l’hor­ror (on Amèlia busca les her­bes que, pres­cri­tes per la maga Ulrica, cura­rien la passió que vol repri­mir-se) del segon acte és el lloc on s’unei­xen el delicte i la mort. Amb tots els exces­sos de Bieito, hi havia una pro­posta forta, inten­ci­o­nada, que remar­cava allò tèrbol i fosc d’aquesta òpera de Verdi, que, amb un argu­ment en què s’encre­uen un amor impos­si­ble i una cons­pi­ració per assas­si­nar un man­da­tari polític que deriva cap una ven­jança d’un marit irat, té com a pro­ta­go­nista el comte Ric­cardo Warwick, gover­na­dor de Bos­ton, que emmas­cara el per­so­natge real que va ins­pi­rar-lo, però que va ser ocul­tat perquè la cen­sura a la Itàlia de l’època, a mit­jans del XIX, pro­hi­bia que un rei morís en escena: Gus­tau III, monarca suec assas­si­nat l’any 1792 en un ball de màsca­res. En canvi, la direcció escènica de Vin­cent Bous­sard navega en la incer­tesa. No només perquè no es deci­deix entre l’ombra i la llum rela­tiva a una innocència que va per­dent-se: la supo­sada noblesa de Ric­cardo (tot i que els seus ene­mics invo­quen els cai­guts per la seva culpa) repre­sen­tada amb la imatge pro­jec­tada del ros­tre d’un nen que plora sang i va enfos­quint-se. La pro­posta navega amb una esce­no­gra­fia plana que encai­xona l’esce­nari, amb la dis­po­sició i pobres movi­ments dels per­so­nat­ges, amb un ves­tu­ari a prop del mal gust del dis­se­nya­dor Chris­tian Lacroix.

Tan­ma­teix, l’espec­ta­cle estava sal­vat per la música de Verdi, inter­pre­tada amb inten­si­tat i pre­cisió per l’orques­tra del Liceu diri­gida per Renato Palumbo, i uns can­tants magnífics, entre què van sobre­sor­tir el tenor Piotr Bec­zala (Ric­cardo) i el baríton Car­los Álva­rez (Renato, l’amic del comte i marit d’Amèlia, encar­nada per la soprano nord-ame­ri­cana Keri Alkema). El lirisme sobri del pri­mer; la fer­mesa de l’altre. Tots dos en una mera­ve­llosa ple­ni­tud de facul­tats.