Veritats desagradables

Deu fer més de trenta anys que vaig veure al Cinema Truffaut, de Girona, Hotel Terminus (1988), un documental que, duent per títol l’edifici on la Gestapo va torturar i va decretar l’execució de resistents mentre ordenava la deportació en bona part de jueus als camps d’extermini nazis, s’articula a propòsit del judici a Klaus Barbie després que aquest, el 1983, fos extradit a França pel govern de Bolívia. No l’he oblidat mai. Potser allò que em va impressionar més és que Barbie, anomenat “el carnisser de Lió” en dirigir-hi la Gestapo, després va ser reclutat pel Cos de Contraintel·ligència (CIC) dels EUA per tal que informés sobre les “activitats comunistes”; i que, un cop va saber-se que vivia impunement a les clavegueres d’Europa, el CIC va fer perquè s’escapés a l’Amèrica del Sud, on, a Bolívia, va tornar a exercir com a “carnisser d’humans” en els temps de la guerrilla en què va ser assassinat el Che Guevara. El director d’Hotel Terminus és Marcel Ophuls, que, mort recentment als 97 anys, també ho és de La pena i la pietat (1971), un documental produït per una cadena de televisió alemanya que va desmuntar el mite d’una França resistent per mostrar-ne el col·laboracionisme amb l’ocupació nazi: un temps sinistre de traïcions, delacions i venjances. Va costar molt que s’exhibís a França, on va ser vetat per la televisió pública perquè conté “veritats desagradables”. La ironia és que Marcel Ophuls (fill del gran cineasta Max Ophuls, la seva ombra) potser serà recordat per aquests documentals realitzats a contracor. Ell volia fer comèdies i en va fer alguna, en temps de la Nouvelle Vague, amb una recepció tan desastrosa que va menar-lo a fer documentals sense pietat i, potser, amb pena.