Cinema Actualitat

L’estrena del mes

bernat salvà

Qui és el monstre?

‘La pell freda’, d’Albert Sánchez Piñol, s’estrena als cinemes en una coproducció internacional dirigida pel realitzador francès Xavier Gens

“Al final els homes són els més perillosos”

“Mai no som infi­ni­ta­ment lluny d’aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem abso­lu­ta­ment a prop d’aquells qui esti­mem. Quan em vaig embar­car ja conei­xia aquest prin­cipi atroç.” Aquests pen­sa­ments d’un irlandès que viatja en vai­xell cap a una remota illa prop de l’Antàrtida ini­cien el relat de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol, un feno­men edi­to­rial edi­tat el 2002 que s’ha traduït a 37 llengües. Un dels lec­tors entu­si­as­tes d’aquest relat sobre dos per­so­nat­ges humans (un home irlandès que recull dades mete­o­rològiques i l’encar­re­gat del far) enfron­tats a una munió de mons­tres, una mena de bar­reja entre humans i amfi­bis que sor­gei­xen de les pro­fun­di­tats de l’oceà. Un dels lec­tors entu­si­as­tes del lli­bre va ser Xavier Gens, cine­asta francès (de nom que sem­bla català) amant del cinema fantàstic. L’atzar el va por­tar a topar-se amb el pro­duc­tor que tenia els drets i va aca­bar al cap­da­vant d’una copro­ducció cata­la­no­fran­cesa, La pell freda, rodada en anglès amb els britànics David Oakes i Ray Ste­ven­son i la madri­le­nya Aura Gar­rido. La pel·lícula, que s’ha doblat també al català, s’estrena el 20 d’octu­bre.

La història té com a pro­ta­go­nis­tes dos per­so­nat­ges que tenen mane­res molt dife­rents d’enfron­tar-se amb els mons­tres: la guerra oberta o el diàleg i l’acos­ta­ment fra­ter­nal. Un plan­te­ja­ment amb res­sonàncies ines­pe­ra­des en la tensió política d’aques­tes dar­re­res set­ma­nes entre Cata­lu­nya i Espa­nya. La pel·lícula es va pre­sen­tar dime­cres pas­sat al Fes­ti­val de Sit­ges, i el direc­tor, Xavier Gens, va expli­car a aquest diari que La pell freda és “una pel·lícula de mons­tres falsa”. “Es creu que són mons­tres, però resulta que són més humans del que sem­bla.”

El direc­tor de títols com Hit­man, Fron­tera(s) i The divide volia mos­trar que “l’home és un llop per a l’home, al final els homes són els més peri­llo­sos, com passa també a la novel·la Sóc lle­genda, de Ric­hard Mat­he­son”. També defi­neix el film com “una al·lego­ria sobre la colo­nit­zació d’Amèrica per part dels espa­nyols”. Un esce­nari que evoca una pel·lícula d’un altre cine­asta francès, La missió, diri­gida el 1986 per Roland Joffé i pro­ta­go­nit­zada per Robert De Niro i Jeremy Irons. “Ja era a la novel·la, sim­ple­ment l’he adap­tat –comenta Xavier Gens sobre aquesta com­pa­ració–. Mos­tro un per­so­natge com Gru­ner (el faro­ner, inter­pre­tat per Ray Ste­ven­son) que és una màquina de guerra i viu només per a això, és l’únic que dona sen­tit a la seva vida. Allà hi arriba l’ofi­cial atmosfèric (David Oakes) que vol esca­par del món dels homes. Som al 1914, quan esclata la Pri­mera Guerra Mun­dial, i final­ment serà víctima d’aquest tor­nado de violència, del qual inten­tarà sor­tir gràcies a la seva edu­cació. És el mateix que feia el fotògraf Sebastião Sal­gado, com es pot veure al docu­men­tal La sal de la terra; veig aquest per­so­natge com Sal­gado.”

A més de la novel·la que adapta –Albert Sánchez Piñol, recor­dem-ho, és antropòleg– i l’esmen­tada Sóc lle­genda, de Ric­hard Mat­he­son, Xavier Gens té altres refe­rents. “No són cine­ma­togràfics, no hi havia res equi­va­lent a la història que estàvem expli­cant. Per­so­nal­ment m’agrada molt la pin­tura de Fri­e­drich [pin­tor romàntic ale­many] i el seu qua­dre El viat­ger con­tem­plant un mar de núvols. Volia crear aques­tes imat­ges com les d’aquest qua­dre. La pin­tura romàntica del segle XIX i la poe­sia de John Keats i William Blake també em van ins­pi­rar per a La pell freda, més que altres pel·lícules.”

El film s’ha rodat en un únic i espec­ta­cu­lar esce­nari, a Las Mal­vas (Lan­za­rote), amb un clima molt més hos­til (vent, neu...) gràcies als efec­tes espe­ci­als. “El pai­satge és un per­so­natge de la pel·lícula, calia donar-li vida. Volíem crear una illa com les de les novel·les de Jules Verne, un lloc molt mis­teriós, habi­tat per aquesta mena de cri­a­tu­res endèmiques, que només viuen allà.”El món de què parla al film, el petit poble polonès on arrenca l’acció, forma part de la cul­tura jid­disch, un dels temes del Fes­ti­val Cinema Jueu d’aquesta edició, que s’allarga fins al 30 de setem­bre. “La cul­tura jid­disch prové dels jueus que venien d’Espa­nya, d’una banda, i dels que venien de Rússia –explica Radu Mihai­le­anu–. Es van ins­tal·lar sobre­tot a Ale­ma­nya i Polònia i la llen­gua jid­disch com­bina l’ale­many i l’hebreu, que era la llen­gua de la Torà. Va esde­ve­nir una veri­ta­ble cul­tura, una manera de ser, amb peti­tes vari­ants lingüísti­ques segons el país, amb aquesta llen­gua, una cul­tura escrita, oral i musi­cal.” Com apa­reix a la pel·lícula, “una gran part d’aquesta cul­tura va morir amb la Segona Guerra Mun­dial, els nazis van exter­mi­nar els petits poblets jueus, ano­me­nats shtetl, que és on aquesta cul­tura estava més viva. Després de la guerra, només algu­nes per­so­nes grans d’Europa de l’Est par­la­ven encara el jid­disch; es va con­ser­var una mica a Nova York, també a Israel, però poc, perquè es parla un hebreu modern. Alguns joves l’han vol­gut apren­dre, però és una llen­gua que a poc a poc des­a­pa­reix.”

La pell freda
Direcció: Xavier Gens Intèrprets: Ray Stevenson, David Oakes, Aura Garrido Gènere: fantàstic País: Catalunya - França, 2017


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia