cultura

Espais amb història

Penyes de Grau d’en Sala Arbúcies (Selva)

El triomf de l’astúcia

El 14 de gener de 1714, les penyes del Grau d’en Sala es van convertir en l’escenari d’un enfrontament entre les tropes borbòniques i els sometents de la vall d’Arbúcies

L’episodi, que va comportar una de les escasses derrotes dels borbònics, s’ha convertit en l’excusa per organitzar unes jornades de divulgació i recreació històriques

L’exèrcit borbònices troba atrapat en una autèntica ratera, sense que pugui fer valdre la seva superioritat
La reacciódels borbònics serà immediata i demostraran que han après perfectament la lliçó d’Arbúcies

Han pas­sat més de 300 anys, però molts veïns de la Selva encara man­te­nen intacta aque­lla dita que diu que “la gent d’Arbúcies (és) gent d’astúcies, mata­va­lons a cops de bas­tons”. L’expressió fa referència a una topada entre les tro­pes borbòniques i el some­tent d’Arbúcies i les viles del vol­tant, que va pro­vo­car més de 800 bai­xes entre els pri­mers i una de les seves poques der­ro­tes, tal com recorda una placa encas­tada en un dels talus­sos de la car­re­tera. Avui, la memòria d’aquell epi­sodi no només es redu­eix a aquesta dita, sinó a un munt d’acti­vi­tats orga­nit­za­des per l’Ajun­ta­ment d’Arbúcies amb el nom de jor­na­des de divul­gació i recre­ació històrica, que enguany han arri­bat a la quarta edició.

L’epi­sodi ens situa a finals del 1714, quan bona part del ter­ri­tori català es troba ocu­pat per l’exèrcit borbònic. Només resis­tei­xen Car­dona, alguns nuclis aïllats i, lògica­ment, Bar­ce­lona, que des de fa mesos pateix un setge ter­ri­ble. La rebel·lió es va esten­dre com una taca d’oli, “desde Puig­cerdá hasta el mar, desde el río Ter al Ebro”, en parau­les de l’his­to­ri­a­dor Fran­cesc de Cas­tellví. El deto­nant de la topada és el des­gast que supor­ta­ven les pobla­ci­ons en què s’allot­ja­ven les tro­pes. En aquest cas, els fets es des­en­ca­de­nen el dia ante­rior, a les tres de la tarda, quan més de 740 sol­dats s’allot­gen a Arbúcies fent parada en el seu camí cap a Vic. Ben aviat, es pro­du­ei­xen les topa­des amb els vila­tans, pri­me­ra­ment amb el mal­trac­ta­ment que van rebre el jurat i una dona del poble; i, poc després, el que van infli­gir a un vilatà que s’havia pres­tat a fer de guia fins a Hos­tal­ric. A par­tir d’ales­ho­res, segons el relat de Cas­tellví, “todos los pai­sa­nos se con­mo­vi­e­ron y las muje­res escondían las armas, en tanto que la mayor parte de los hom­bres hacían que­jar al coman­dante, espe­rando la noche para salirse de la villa”. Els dos caps dels mique­lets, Fran­cesc Puig i Isi­dre Pugeltó, comen­cen a aple­gar efec­tius, i “deter­mi­na­ron ven­gar el agra­vio”.

El xoc es pro­du­eix el 14 de gener, cap a les 8 del matí. Segons el relat del gene­ral Fran­clieu, des que “vam entrar tots al con­gost (...) vam veure totes les altu­res coro­na­des per mique­lets que, de dar­rere les roques, ens tira­ven al blanc amb tota como­di­tat, de manera que estàvem tots api­lo­nats sense poder anar cap a ells.” L’exèrcit borbònic, doncs, es troba atra­pat en una autèntica ratera, sense que pugui fer val­dre la seva supe­ri­o­ri­tat; i és ata­cat des de tots cos­tats. El gene­ral francès era par­ti­dari de seguir avançant, però no només va pre­val­dre l’opció contrària, sinó que a ell li va cor­res­pon­dre l’avant­guarda de la reti­rada, per la qual cosa va haver de superar el pas del Mas Pas, on els mique­lets havien bas­tit mol­tes bar­ri­ca­des amb els arbres tallats. Els fran­ce­sos es van defen­sar al dar­rere dels cavalls i els muls morts, però els atacs no venien només del davant, sinó de tots cos­tats. El reple­ga­ment borbònic serà caòtic, amb el coro­nel Cano i alguns “cava­llers a cavall sense botes” que van fugir cames aju­deu-me fins a Hos­tal­ric. Men­tres­tant, els com­ba­tents d’Arbúcies acon­se­guei­xen ren­dir les res­tes de l’exèrcit borbònic: 196 sol­dats, 72 ofi­ci­als, 6 ban­de­res, 2 trom­pe­tes i 5 tam­bors. Les ver­si­ons són con­tra­dictòries en allò que fa referència al destí dels pre­so­ners. Segons el relat de Fran­cesc de Cas­tellví, aquests van ser envi­ats a Car­dona. Però, en les seves memòries, Fran­clieu ens ofe­reix més detalls i explica que els sol­dats rasos “pati­ren un destí més cruel” i van ser morts a gani­ve­ta­des i estim­bats des d’una penya pro­pera.

Fos com fos, la reacció dels borbònica serà imme­di­ata i demos­tra­ran que han après la lliçó d’Arbúcies. Poques set­ma­nes després, el duc de Popoli reti­rarà alguns dels efec­tius que par­ti­ci­pen en el setge de Bar­ce­lona per tal d’orga­nit­zar una ven­jança ferotge. Entre el 31 de març i l’1 d’abril, una columna de cinc mil sol­dats es va pre­sen­tar a la zona i va incen­diar els pobles que havien par­ti­ci­pat en l’atac. La vila d’Arbúcies va ser una de les més cas­ti­ga­des. Segons el relat del capità gene­ral Bra­ca­monte “quemó tan ente­ra­mente aque­lla villa de Arbu­cias, que sólo la igle­sia se reservó del uni­ver­sal incen­dio”. Segons Fran­cesc de Cas­tellví, però, ni tan sols el tem­ple se’n va sal­var; una prova evi­dent de la duresa amb què els borbònics van cas­ti­gar la gosa­dia i l’astúcia dels arbu­ci­encs.

Com s’hi arriba
El principal referent per situar-se a l’escenari de la batalla d’Arbúcies és la placa commemorativa que es va instal·lar el 16 de gener de 1994 a peu de la carretera GI-543. Per arribar-hi, es pot sortir a peu des d’Arbúcies tot seguint la carretera o la riera en direcció a Espinelves. La placa està fixada en un talús consolidat d’aquest vial, a molt pocs quilòmetres del nucli d’Arbúcies.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia