Creació d’afectes

L’art no és només un espai de pro­ducció d’objec­tes. També ho és de coses intan­gi­bles; per exem­ple, d’afec­tes. Aquesta és la història entra­nya­ble, ten­dra, diver­tida i molt rocam­bo­lesca que ha unit dos artis­tes antagònics, la nit i el dia, vaja: Jordi Ber­nadó i Qui­met Sabaté. El pri­mer, de reco­ne­gut pres­tigi, no neces­sita pre­sen­ta­ci­ons. El segon, sí, tot i haver dedi­cat una vida ja octo­genària a la pin­tura.

Ber­nadó (Lleida, 1966) el va conèixer per casu­a­li­tat el 2010 men­tre pre­pa­rava el pro­jecte La Ram­bla In/Out per a l’Arts Santa Mònica fent tàndem amb un altre fotògraf, l’italià Mas­simo Vitali. La idea era retra­tar la Ram­bla des de dos punts de vista: de l’exte­rior se n’ocu­pava Vitali; de l’inte­rior, Ber­nadó. L’un havia de fer car­rer, l’altre, picar por­tes de llocs ama­gats. Una de les por­tes que va picar, en l’intent de pene­trar en la Ram­bla més secreta, va ser la de l’estudi dels ger­mans bes­sons Sabaté. En Qui­met, pin­tor; en Joan, el seu mànager. Tots dos, inse­pa­ra­bles i ben par­ti­cu­lars.

Al seu taller, situat al cap­da­vall de la Ram­bla, Ber­nadó es va tro­bar un esce­nari bigar­rat que el va fas­ci­nar. Era un cau poblat de pin­tu­res eròtiques i bibe­lots diver­sos pas­sats pel sedàs d’un sur­re­a­lisme exa­ge­ra­da­ment dalinià. Més dalinià que Dalí. Qui­met Sabaté va trac­tar el geni empor­danès (els va pre­sen­tar un altre sur­re­a­lista, Àngel Pla­nells) en una data llu­nyana, i per sem­pre més li ha ren­dit home­natge. El seu estudi és un món kitsch, estri­dent i sobre­car­re­gat que fa les delícies dels turis­tes que omplen dia sí i dia també la popu­lar artèria bar­ce­lo­nina. Els ha venut pin­tu­res a car­re­ta­des. “El meu germà i jo hem vis­cut de la pin­tura, no hem hagut de tre­ba­llar mai. I, si vols que t’ho digui, hem vis­cut molt bé”, explica.

Amb el permís dels Sabaté, Ber­nadó va incloure les imat­ges d’aque­lla cova d’Alí Babà en l’expo­sició del Santa Mònica. I com a agraïment els va rega­lar un lli­bre de foto­gra­fies seves, Wel­come to Espaiñ. Aquesta història, ja per si mateixa curi­osa, s’hau­ria pogut aca­bar aquí. Però la sor­presa va ser quan li van dema­nar si podien ins­pi­rar-se en les seves foto­gra­fies per fer una nova col·lecció de pin­tu­res.

Aquest cop, doncs, va ser Qui­met Sabaté el que es va apro­piar de l’uni­vers artístic de Ber­nadó. I va fabri­car dese­nes i dese­nes de pin­tu­res en les quals es reco­neix clara­ment l’esque­let de les foto­gra­fies de Ber­nadó, però tot el que el far­ceix és pura sub­versió. A Wel­come to Espaiñ, fur­gava en els tòpics espa­nyols des d’una mirada irònica però també afec­tu­osa. Les foto­gra­fies mos­tren frag­ments d’una rea­li­tat que genera sos­pita, dubte i ambigüitat. Invo­quen pai­sat­ges d’una bui­dor i d’un silenci que des­per­ten tanta estra­nyesa com melan­gia. Són reals, però d’una rea­li­tat que resi­deix en un lloc recòndit. Sabaté va omplir els seus llenços de tot allò que Ber­nadó nega en les seves imat­ges, és a dir, la cosa explícita, òbvia i de sig­ni­fi­cat monolític.

El simpàtic i estrambòtic duo artístic pre­senta ara el seu expe­ri­ment a la gale­ria Senda de Bar­ce­lona, que han bate­jat amb un títol man­lle­vat del rètol que pre­si­deix l’estudi dels Sabaté: “The spi­rit of ima­gi­na­tion”. Un expe­ri­ment en el qual els valors de l’art s’han diluït en els de l’amis­tat. El joc no només s’ha traduït en dos lots d’obres incom­pa­ti­bles, d’essències opo­sa­des, sinó també en afec­tes entre els dos artis­tes. Sabaté va per­dre el seu germà fa dos anys i, depri­mit per la seva absència, va dei­xar de pin­tar. “Tenia un do per ven­dre la meva obra; sense ell, he per­dut les ganes de seguir...” Ber­nadó ha sigut una presència llu­mi­nosa sob­tada als seus 81 anys. Torna a som­riure. L’art també és això.