Ficció o no

Hi ha pel·lícules en què tot és ficció, però que es cons­tru­ei­xen com si no ho fos: volen ser trans­mis­so­res d’una veri­tat social a través d’actors no pro­fes­si­o­nals, una càmera dis­creta i ele­ments argu­men­tals arra­pats a la rea­li­tat. Anto­nio Méndez Esparza vol fer aquesta mena de pel·lícules, però, havent-se for­mat com a cine­asta a Los Ange­les, encarna aquesta tra­dició dins de les for­mes del cinema inde­pen­dent nord-ame­ricà amb vocació social. El cas és que després del seu valo­rat pri­mer llarg­me­tratge, Aquí y allá (2012), en què narra el retro­ba­ment amb la família d’un mexicà de l’estat de Guer­rero que retorna dels EUA, el cine­asta madri­leny pre­senta a La vida y nada más una família afro­a­me­ri­cana des­fent-se en un lloc de Flo­rida: una mare amb tre­balls pre­ca­ris que pro­cura tenir cura dels seus fills; un ado­les­cent enra­biat que sem­bla con­dem­nat a un destí fatal per una soci­e­tat on per­se­ve­ren les desi­gual­tats i el racisme; i, amb menys pro­ta­go­nisme, un pare empre­so­nat que, de fet, sem­pre ha estat absent.

Amb una cons­trucció nar­ra­tiva que no es fa evi­dent, com si es vol­gues­sin lli­gar moments robats a la vida mateixa, Méndez Esparza aporta una pel·lícula honesta que, sense remar­ques dis­cur­si­ves i tam­poc sen­ti­men­ta­lis­mes, es fa des d’un punt de vista sen­si­ble als des­fa­vo­rits i soci­al­ment aban­do­nats. Tan­ma­teix, La vida y nada más, a més de ser una mica mimètica amb el cinema inde­pen­dent nord-ame­ricà, no només mos­tra uns per­so­nat­ges ofe­gats per les cir­cumstàncies soci­als. A vega­des sem­bla com si la mateixa pel·lícula els ofegués i no els per­metés una altra vida. És la rea­li­tat, cer­ta­ment, però també la ficció que no s’atre­veix a ser alli­be­ra­dora.