De venjança literària

“Estic con­tent, però alhora molt trist perquè no va ser Jordi Cui­xart qui em va tru­car per dir-me que havia gua­nyat el premi Sant Jordi; espero que em tru­qui per fer-ho i com més aviat millor.” Joan-Lluís Lluís, com altres dels guar­do­nats de la 67a Nit de Santa Llúcia, mos­trava aquesta ambi­valència de sen­ti­ments en una edició mar­cada per “l’excep­ci­o­na­li­tat política”, tal com va asse­nya­lar en la roda de premsa prèvia al lliu­ra­ment dels guar­dons el vice­pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral, Mar­cel Mauri, que va recor­dar que ja fa dos mesos de l’empre­so­na­ment del pre­si­dent de l’enti­tat: “És injus­ta­ment a la presó perquè és el desè pre­si­dent d’Òmnium, però això no ens robarà el som­riure i la vet­llada no serà trista.”

L’obra gua­nya­dora del 58è Premi Sant Jordi de novel·la, dotada amb 60.000 euros, és una ucro­nia que el mateix Lluís qua­li­fica de “ven­jança literària”. Jo sóc aquell que va matar Franco està pro­ta­go­nit­zada per un noi de Sol­sona “jove, tímid i borni que es lle­geix el dic­ci­o­nari Fabra tot sen­cer”. Un home gens pro­pens a les acci­ons bèl·liques que, tan­ma­teix, “madura, creix i també can­via la història”. El dia que Lluís ha triat a l’atzar per a aquesta mort del dic­ta­dor, la des­cripció de la qual, segons Màrius Serra, mem­bre del jurat, pro­du­eix una “satis­facció orgàsmica”, és el 12 de juny del 1940.

La novel·la, que no està escrita en clau d’actu­a­li­tat, es va començar a covar quan l’escrip­tor de Per­pinyà tenia 16 anys i, en una excursió al Canigó, va tro­bar una placa amb la ins­cripció: “Mal­fia’t de la història, som­nia-la, refés-la.” Des d’ales­ho­res aquesta frase, que poste­ri­or­ment va des­co­brir que era de Pere IV, va anar obrint camí dins seu fins que va deci­dir ima­gi­nar una història dife­rent de com va anar real­ment, perquè –con­fessa sense embuts– “em va fer molta ràbia que Franco guanyés la guerra”.

El novel·lista també volia qüesti­o­nar amb aquesta obra l’ano­me­nada “teo­ria del com­promís històric”, segons la qual allò que va pas­sar va tenir lloc perquè així havia de ser: “És com Cata­lu­nya, diuen que si no és inde­pen­dent és perquè no ho ha de ser, i quan ho sigui diran que així havia de ser, sense fer res men­tre que altres llui­ten, i això fa molta ràbia.”

La Cata­lu­nya del Nord, sobre­tot el Valles­pir, és molt pre­sent en aquesta obra, que també reflec­teix perquè els nord-cata­lans tenen una men­ta­li­tat dife­rent res­pecte de Cata­lu­nya després de tres-cents anys de pertànyer a l’Estat francès. Serra va expli­car, d’altra banda, que enguany la qua­li­tat dels 29 ori­gi­nals pre­sen­tats ha estat en gene­ral “molt alta”.

Pel que fa al 59è Premi Car­les Riba de Poe­sia, dotat amb 3.000 euros, el va gua­nyar un poeta de llarg recor­re­gut, tot i que par­tit per un silenci de 26 anys: Josep Maria Ful­quet. El poe­mari, Ample vol de la nit neix de la relec­tura d’El paradís per­dut, de Mil­ton, però en el sen­tit de mer “deto­nant”. “Aquesta lec­tura em va ins­pi­rar una sèrie de refle­xi­ons sobre la natu­ra­lesa de l’art, el dolor que pro­voca l’absència, l’ús que el temps fa de tots nosal­tres i sobre la fuga­ci­tat dels temps feliços.” Dar­rere del poe­mari de Ful­quet, que l’any pas­sat va gua­nyar el Miquel de Palol, hi ha Hölder­lin, Ron­sard i Juan Ramón Jiménez. “Si alguna gent llegís poe­sia amb més assiduïtat s’estal­vi­a­ria de fer tan­tes bes­ti­e­ses”, va etzi­bar Ful­quet, per a qui gua­nyar el Riba, com lle­gir Proust, “et can­via la vida”.

El 20è Premi Mercè Rodo­reda de Con­tes, dotat amb 6.000 euros, el va merèixer una autora nove­lla, la filòloga Clara Que­raltó (el Pla del Penedès, 1981), que es dedica a l’ense­nya­ment de la llen­gua i la lite­ra­tura cata­lana a joves. El que pen­sen els altres inclou 16 con­tes i parla “de per­so­nat­ges esquer­dats i afer­rats al pas­sat, que es veuen des­bor­dats per la vida i els pre­sent els impe­deix tirar enda­vant”, segons va expli­car l’autora.

“Al prin­cipi, els con­tes poden sem­blar que par­len d’una psi­co­pa­to­lo­gia fami­liar, però l’autora va més enllà per con­ver­tir-se en un feno­men social”, va ana­lit­zar Fran­cesc Ardo­lino, mem­bre del jurat.

Si el premi Folch i Tor­res de nar­ra­tiva infan­til va que­dar desert, el 44è de nar­ra­tiva juve­nil el va gua­nyar l’escrip­tor i guio­nista català Ivan Ledesma amb Nego­rith (que, sobre­tot, es pro­nun­cia a l’anglesa). “Són les aven­tu­res d’una noia que té poders i veu coses d’altres dimen­si­ons i un ésser maligne es vol apro­fi­tar d’això per fer el que sem­pre volen fer els dolents: des­truir el món”, va resu­mir l’autor. Joan Antoni Martín Piñol, mem­bre del jurat i gua­nya­dor l’any pas­sat, va rei­vin­di­car la lite­ra­tura juve­nil, i, en la mateixa línia, Ledesma va sos­te­nir que els gèneres com la fan­ta­sia i el ter­ror “no estan gaire desen­vo­lu­pats en la lite­ra­tura cata­lana”.

Totes les obres seran publi­ca­des el febrer del 2018, menys Nego­rith, publi­cat per La Galera, que sor­tirà al març.