La Girona de parada i fonda

El gener del 1981, Manuel Bon­matí, pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de la Premsa de Girona i fun­da­dor de la revista Presència, va escriure a la mateixa revista una crònica titu­lada Hotels, fon­des i bars, en record dels esta­bli­ments hos­ta­lers més reco­ne­guts de Girona,els que tenien més pres­tigi: Ita­li­ans, Cen­tro, Penin­su­lar i Comer­cio. Bon­matí asse­nya­lava en l’arti­cle que els salons pri­vats de l’hotel Ita­li­ans –“amb una entrada àmplia i luxosa, amb una esca­li­nata de mar­bre fins al pri­mer pis”– havien estat uti­lit­zats com a cen­tre elec­to­ral pels prin­ci­pals par­tits, com ara la Lliga Regi­o­na­lista, que hi va esta­blir el quar­ter gene­ral de la cam­pa­nya de les elec­ci­ons del 1931. Bon­matí escri­via que entre els cli­ents habi­tu­als de l’Ita­li­ans hi havia Fran­cesc Cambó. La mirada al pas­sat ser­veix sovint de mirall al pre­sent.

El doc­tor en història per la UdG Lluís Ser­rano (Figue­res, 1975) recull aquest frag­ment d’heme­ro­teca en un dels capítols del lli­bre Hos­tals, fon­des i hotels, el segon volum de la col·lecció La gent de Girona que ha publi­cat l’edi­to­rial Gavar­res amb el suport de l’Ajun­ta­ment de Girona i la col·labo­ració de l’Asso­ci­ació d’Hos­ta­le­ria de Girona i amb què s’ha vol­gut fer “viatge per la història de la ciu­tat” a través d’uns nego­cis “dinàmics” i que “són el reflex de la soci­e­tat de cada moment”, segons recull Lluís Ser­rano en la intro­ducció. El direc­tor de l’edi­to­rial Gavar­res, Àngel Madrià, defi­nia la feina feta per Lluís Ser­rano “de pica­pe­drer”, en un any llarg de tre­ball fent una recerca exhaus­tiva en arxius, padrons i cen­sos i també guies de la ciu­tat, que han con­tribuït a situar-les al mapa, i revi­sant la bibli­o­gra­fia exis­tent. En el lli­bre s’inclou una part de tes­ti­mo­nis, dinou entre­vis­tes a pro­pi­e­ta­ris o tre­ba­lla­dors de famílies hote­le­res. Quant a la part històrica, Ser­rano asse­nyala la importància del car­rer Ciu­ta­dans: “Era un cen­tre neuràlgic, estació i lloc d’atu­rada de car­ru­at­ges, un final d’etapa, i ja en el segle XVIII tenim notícies d’esta­bli­ments de fon­des, que ofe­rien aquest ser­vei i, a més a més, eren lloc de postes, parada de les diligències i on els viat­gers dei­xen referències.” En aquest sen­tit, el 1780, Rafael d’Amat, baró de Maldà, qua­li­fi­cava la casa de l’hos­tal de la Fon­tana d’Or com “a noble i de més upa de Girona”. De la seva estada, explica el baró que, després “del pare­nos­tre de les ànimes”, va sopar enciam i gui­sat i per postres “un pla­tet de madui­xes” que “amb el sucre eren totes un deli­cat almívar”. No només va men­jar de gust, segons el seu diari, sinó que va dor­mir còmoda­ment fins l’endemà, que va anar a oir missa a la cate­dral.

És un lli­bre de divul­gació històrica, però també de memòria, i l’autor ha vol­gut donar “vita­li­tat” al relat de recerca com­bi­nant-lo amb anècdo­tes i tex­tos lite­ra­ris d’escrip­tors com ara Josep Pla, Josep Maria Fona­lle­ras i Rafel Nadal. Així, Fona­lle­ras recorda el pas per la Girona dels anys cin­quanta d’Ava Gard­ner, que s’hos­tat­java a l’hotel Penin­su­lar. L’avi de l’escrip­tor era el maître de l’hotel i del bar adja­cent, el Savoy. A Fona­lle­ras li agrada pen­sar que el seu avi era qui li por­tava l’esmor­zar a l’habi­tació.

Lluís Ser­rano, espe­ci­a­lit­zat en la història rural, asse­nyala que, si bé no és la seva línia de tre­ball a la uni­ver­si­tat, li ha interes­sat sobre­tot el con­cepte de la “soci­a­bi­li­tat” de l’hotel, com a “lloc de tro­bada, d’inter­canvi d’infor­mació”. També explica que ha gau­dit en la recerca de les pri­me­res fon­des de la Girona medi­e­val, una inves­ti­gació molt exhaus­tiva, a través dels fons dels pro­to­cols nota­ri­als, entre d’altres, i amb la col·labo­ració del medi­e­va­lista Albert Rei­xach. A la Girona dels segles XIV i XV, quan va ser cruïlla de camins i plaça forta del regne, Lluís Ser­rano situa dos pols: el burg de Sant Feliu i el barri de Mer­ca­dal, i amb noms com l’hos­tal d’en Lapart, el del Capell i el del Bor­dell. A l’exhaus­ti­vi­tat i detall del lli­bre es refe­reix el peri­o­dista Sal­va­dor Gar­cia-Arbós, en el pròleg, quan des­taca que “ins­pira una novel·la històrica ben docu­men­tada, començant a la plaça de les Alber­gue­ries”.