La correntia del món

La “cor­ren­tia del món” –en expressió lul·liana– vol dir, també, la cor­ren­tia de la mar: aquest lli­bre en va ben ple, de totes dues. Qual­se­vol nou títol d’Aguiló és un esde­ve­ni­ment. Aquest d’ara, però, pot­ser encara més que cap altre d’ante­rior, repre­senta una sor­presa cons­tant, car­re­gat com ens arriba d’històries exem­plars i de lliçons de coses, de llums i d’ombres. A mi m’ha recor­dat Wal­cott, per la qüestió insu­lar, aquí trac­tada d’una manera fonda i irònica a la vegada, i Cun­queiro, per la incli­nació natu­ral als assump­tes de la mar i a les lle­gen­des que se’n des­pre­nen.

El títol de l’obra par­teix d’una cançó popu­lar mallor­quina: “En una bar­queta par­tiré d’Artà / a posar ban­de­res enmig de la mar”. El poema fa referència al ram­pell de l’illenc per mar­xar lluny de la terra natal, i així tro­bar una vida nova lluny del lloc dels pares. Hi ha, però, molts més poe­mes que rei­vin­di­quen l’orgull insu­lar, el sen­tit de les arrels: “Jo vaig apren­dre a fabri­car / lle­tres, parau­les i sentències / per poder tor­nar sem­pre a casa”. Escriu Aguiló que “l’illa és l’antònim de la mar”. És, doncs, refugi, però no pas paradís (“Els para­di­sos són insu­por­ta­bles”). Hi ha una gran càrrega ideològica i moral, en aquests ver­sos. Prin­ci­pal­ment en els que for­men un dels dos eixos del lli­bre: el que apro­fun­deix les raons de la insu­la­ri­tat. Són els poe­mes encapçalats per xifres roma­nes, que es refe­rei­xen al tarannà dels aborígens (en aquest cas, dels mallor­quins, esclar): la seva manera, entre sibil·lina i el·líptica, d’enra­o­nar; la de cap­te­nir-se davant alguns impon­de­ra­bles de la vida; el seu règim ali­men­tari; les seves tra­di­ci­ons i dèries... “A cada llar s’adora un porc”, escriu en un final de vers tan lúcid com maliciós. Al poeta Ponç Pons li ha sor­tit un sever com­pe­ti­dor en la defensa de la illo­ma­nia, que en diria el menorquí: amb aquest títol, Aguiló ens ha donat no sols una autèntica cos­mo­go­nia mallor­quina, sinó, encara més i tot, una mena d’aco­lo­rit manual d’ins­truc­ci­ons per conèixer les arrels més fon­des de l’espe­rit illenc i per poder endin­sar-nos en la rea­li­tat mallor­quina sense més tras­bal­sos del compte. Des d’aquest punt de vista, Ban­de­res dins la mar fun­ci­ona, també, com un ori­gi­nalíssim trac­tat lírico-antro­pològic de pri­mera mag­ni­tud!

A banda aquests poe­mes que apunto, però, n’hi ha ben bé la mei­tat més que estan dedi­cats a pre­tex­tos diver­sos, alguns dels quals magnífics. “Pas­sen els dies empe­nyent els anys”, i, entre una cosa i l’altra, el poeta va cre­ant sen­tit en el Cafarnaüm del segle. La iro­nia no es mos­tra mai renyida amb la intenció més pro­funda de l’obra, i sols això ja hau­ria de cons­ti­tuir una pode­rosa invi­tació a la lec­tura. Sug­ge­reix el poeta que, amb una mica de sort, la nos­tra existència es des­cab­de­lla en un seguit d’Ítaques que ani­rem tro­bant al llarg del viatge. El poema sobre l’arbre del sol –un arbre que no pots tro­bar a grat­ci­ent, i que només apa­reix per atzar al via­nant– m’ha recor­dat un bell conte de Wells, La porta del mur. El que es basa en l’anècdota de les pedres de llamp m’ha dut a la memòria un altre poema antic, sobre fòssils, del mana­corí. “Som la mesura dels nos­tres morts”. Umberto Saba par­lava amb una cabra que es mos­trava més pie­tosa que els homes. Aguiló veu, en aquest mateix ani­mal, la repre­sen­tació de l’ànima mallor­quina. Ara bé, si hagués de triar un poema, un de sol, esco­lli­ria Com­planta per Xu Weidi i el seu fill, morts a Por­to­cristo l’any 1999: d’ençà que el vaig lle­gir, no se me’n va del cap. Un lli­bre molt sòlid!