“La pedra seca sols es conservarà si el pagès en pot treure benefici”

És cons­truir tot col·locant una pedra damunt de l’altra, sense cap mena d’arga­massa ni res que les enganxi. Ens arriba des de la pre­història, però la major part de l’actual patri­moni es bas­teix durant els segles XVIII i XIX. En aquesta zona, i sobre­tot les caba­nes, s’aixe­quen a par­tir de la desa­mor­tit­zació, quan es comença a plan­tar oli­vera i, amb la vinya, s’expan­deix el con­reu cada cop més lluny del poble. Cal un lloc per aixo­plu­gar page­sos i ani­mals, que mar­xen a pri­mera hora del matí i no tor­nen fins a la nit.

A les Gar­ri­gues s’usa pedra de les pedre­res de cada poble, a diferència de la Terra Alta o el Penedès, on apro­fi­ten les que tre­uen de llau­rar. A Tor­re­bes­ses, tenim 53 anjubs, dipòsits exca­vats a la pedra per con­te­nir entre 4.000 i 12.000 litres d’aigua, que després es reco­brei­xen amb pedra seca. I 58 caba­nes de dos tipus: de falsa cúpula i d’arc de volta. També tenim bas­ses. És a dir, un forat fet a la terra, fol­rat de pedra a l’aire lliure; i cado­lles, que són dipòsits exca­vats a la pedra sense cobrir que ser­vien per rete­nir aigua perquè el bes­tiar hi begués i posa­ven tram­pes de caça al vol­tant. A banda, tenim 500 quilòmetres d’espo­nes i els masos.

Donem suport a la can­di­da­tura, i auto­rit­zació perquè usin el nos­tre nom i l’estruc­tura que hem fet. A d’altres indrets del món fa temps que és con­si­de­rat un patri­moni molt impor­tant rela­ci­o­nat amb una manera de viure. Fins fa poc, aquí no n’érem cons­ci­ents, però en tenim tant o més que altres països.

El 2007, quan vam arri­bar al govern de Tor­re­bes­ses, vam estu­diar com podíem acti­var el poble econòmica­ment. L’Ins­ti­tut del Patri­moni Etnològic de Cata­lu­nya ens va aju­dar a inven­ta­riar i cata­lo­gar totes les cons­truc­ci­ons del nos­tre terme: en tenim 600 de les 12.000 inven­ta­ri­a­des al país.

No. Tot i que estem estu­di­ant tro­bar-hi nous usos en les cons­truc­ci­ons. El paleta del poble encara cons­tru­eix en pedra seca, i quan hem de fer un edi­fici ho apli­quem. Però de vega­des, per segu­re­tat, aca­bem de rejun­tar les pedres. El pro­blema és que és una tècnica cara per a l’ús que li podríem donar. Per exem­ple, ningú es dedica a fer mar­ges, perquè s’usa­ven per aban­ca­lar i que l’aigua no s’escapés i així man­te­nir la saó més temps.

El cen­tre és on fem la difusió, però el veri­ta­ble museu és el ter­ri­tori. El cen­tre té tres plan­tes i s’hi veuen les eines del pica­pe­drer, les men­ja­do­res, esta­bles i sit­ges exca­va­des del mateix edi­fici, una sala d’expo­si­ci­ons tem­po­rals i una aula amb una expo­sició per­ma­nent sobre la pedra seca. Els caps de set­mana es fan visi­tes guia­des al terme, en vehi­cle o a peu en funció de la demanda, i una ruta per la resta de patri­moni del poble.

És un pro­blema real, però que cap pagès pateixi: no li decla­ra­ran patri­moni de la huma­ni­tat una cons­trucció seva, sinó que pro­te­gi­ran la tècnica cons­truc­tiva.

A base de nor­ma­tiva no serem capaços de con­ser­var aquest extens patri­moni. Sols és pos­si­ble si els matei­xos pro­pi­e­ta­ris l’esti­men, i una forma és que els ser­vei­xin per obte­nir-ne ingres­sos econòmics. Si no, no les arre­gla­ran ni con­ser­va­ran. Aquí tenim un exem­ple: el cas­tell de Tor­re­bes­ses era la casa de recap­tació de del­mes dels mon­jos d’Esca­la­dei. El 1949, la van decla­rar bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal, però des d’aquell moment no s’hi va fer cap actu­ació. El 2008, l’edi­fici començava a caure. Final­ment vam tro­bar un com­pra­dor que l’ha con­ver­tit en allot­ja­ment i res­tau­rant rural; i l’ha reha­bi­li­tat perquè hi va veure un pro­jecte econòmic paral·lel. També hem d’acon­se­guir aug­men­tar l’auto­es­tima cap a aquest patri­moni.

Estem estu­di­ant-ho. El 90% de les caba­nes són pri­va­des, però estem en tràmits per decla­rar bé d’interès cul­tu­ral naci­o­nal una desena de cons­truc­ci­ons, perquè estan rela­ci­o­na­des amb l’aigua i són sin­gu­lars. El pri­mer és que els pro­pi­e­ta­ris hi esti­guin d’acord, i si hi estan però no poden con­ser­var-les, es farà un acord de cessió.