“El premi és ser lliure”

Vaig néixer el 1929. A par­tir del fran­quisme vaig dei­xar d’enten­dre mol­tes coses. Estava per­dut. Neces­si­tava tro­bar una manera per iden­ti­fi­car-me: saber qui era jo i què podia fer en aque­lla situ­ació anòmala. Vaig començar a estu­diar magis­teri, perquè era de franc (la meva dona era mes­tra i el meu pare, el direc­tor de l’escola dels nois). Només tenia una idea clara i no sem­blava cor­res­pon­dre amb els estu­dis actu­als. Vaig aga­far tots els pro­gra­mes de car­rera i els vaig posar nota. La con­clusió va ser que neces­si­tava ser al més lliure pos­si­ble. Així és com vaig anar a parar a la Mas­sana. Però lla­vors van tras­lla­dar la mare a Cuenca i el pare a León, com a càstig. Ella va ser molt valenta. Es va plan­tar al minis­teri i va fer vaga. Al final, la van aten­dre i li van pro­me­tre que tots dos tor­na­rien al Mas­nou. Vam tri­gar sis mesos. Jo volia seguir amb l’art. No volia tor­nar a la Mas­sana perquè quan feia ceràmica mai con­tro­lava els colors. quan pas­sa­ven pel forn sem­pre can­vi­a­ven.

Em tro­bava a Itàlia i Joan Anton Codina em va con­vi­dar a fer l’esce­no­gra­fia d’un espec­ta­cle [Bala­des del clam i la fam, de Xavier Fàbre­gas, 1968]. La vaig fer amb el meu germà Jordi per a un mun­tatge que es feia a la Cúpula del Coli­seum, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Des de lla­vors, he com­bi­nat tea­tre i pin­tura. Sem­pre he fet el que he vol­gut jo, tot i que m’hagi por­tat difi­cul­tats.

Quan vaig fer Mozartnu a Sara­gossa (1968) van venir els GEO! Aquesta pro­ducció, però, ens va donar mol­tes ale­gries, com per exem­ple que la vam anar a repre­sen­tar a Nova York.

És l’única peça que he con­ti­nuat. Vaig ajun­tar els cos­sos enve­llits dels balla­rins del 1986 amb els joves. Ara estic pre­pa­rant una ter­cera versió: a aques­tes dues pare­lles hi vull posar una ter­cera de minusvàlids. Tots els altres espec­ta­cles els dono per aca­bats, un cop aca­bada la pro­ducció.

El premi, abans de res, és ser lliure, poder-me expres­sar. Ho cele­bro perquè he estat ben accep­tat per la gent i això és el que em satisfà. Estic molt con­tent que els crítics ara reco­ne­guin la meva feina. Ells sem­pre han vin­gut a les meves estre­nes i els he dei­xat dir el que vul­guin. Ells també han de ser lliu­res de dir el que vul­guin; això és el que més admiro. Ser crític és molt difícil.

Volia fer una obra que cri­tiqués l’evo­lució humana. Vaig pen­sar en una Venus. I em va venir de sobte la Venus de Willen­dorf. Volia que una dona del paleolític, de fa més de 20.000 anys, veiés què havia fet l’home i després deci­dir tor­nar al seu poblat.

Jo ho segui­ria fent. Als 88 anys, ja és difícil que em posin a la presó. Pensa que jo he fet Mozartnu a l’altar de León! Es pot fer tot amb res­pecte per la per­sona des­pu­llada. Un nu, d’entrada, impres­si­ona, però després ni te’n recor­des. I això que a Adam i Eva pas­sa­ven pel mig del públic.

No la toco de la manera con­ven­ci­o­nal, en tot cas. Ara estic pre­pa­rant un mun­tatge en què denun­cio per què les dones cobren menys que els homes. No ho he entès mai. Si tot va bé, l’estre­na­rem l’any vinent a La Seca.