Música sense crisi

Els apo­calíptics que pro­nos­ti­quen el final de la música només perquè els seus nego­cis se'n van en orris hau­rien de pren­dre nota del País Valencià. Sense gai­rebé cap indústria que li doni suport i amb escàs suport ins­ti­tu­ci­o­nal, la música popu­lar no hi para de bro­llar. Urbàlia Rurana i La Romàntica del Sala­dar, dos dels grups valen­ci­ans que més pla­ces han tre­pit­jat ani­mant saraus, ho van tor­nar a demos­trar. Els pri­mers van cele­brar els vint anys de difícil però fructífera existència ofe­rint folk d'arrel valen­ci­ana i medi­terrània. I els segons es van pre­sen­tar des de Xàbia amb un rellu­ent disc, Casino Jalouse, on arran­gen per a banda tan­gos, hava­ne­res, masur­ques, pas­do­bles... i tota la vari­e­tat dels estils que sona­ven als casi­nets de la comarca de la Marina entre els anys vint, trenta i qua­ranta, anys en què, com ara, també es par­lava de crisi.

Abans del ball ofert per La Romàntica, la pri­mera part de la nit va ser­vir per repas­sar la tra­jectòria d'Urbàlia Rurana. Exac­ta­ment, feia vint anys i tres dies que havien fet el seu pri­mer con­cert, també al Tra­di­cionàrius. Toni Tor­re­grossa, el cre­a­dor de la for­mació que segueix al peu del canó al cos­tat de Car­les Gil, va expli­car alguna bata­lleta, com ara aque­lla en què els dos dolçainers del grup van haver de posar-se a tocar en un con­trol de la Benemérita per dis­treure els agents. Es van recu­pe­rar anti­gues peces, com ara Picaina, un cant amar­gant sobre les inclemències de la vida al camp, o Cavall blanc, himne èpic res­ca­tat del reper­tori de Cànem, la for­mació que a finals dels vui­tanta va mar­car el camí a Urbàlia. El grup de Tor­re­grossa també va recórrer a peces d'altres països que ha anat adap­tant a la seva carac­terística sono­ri­tat, com ara l'occi­tana Al pont de Mira­bel, o una taran­tel·la apresa de la Nova Com­pag­nia di Canto Popo­lare.

En la recta final, va pujar a l'esce­nari Jordi Fàbre­gas, ideòleg i pica­pe­drer del folk, que va recor­dar la col·labo­ració del seu antic grup Pri­mera Nota amb Urbàlia mar­cant-se unes Segui­di­lles, jota i quin fan­dango!. I ja en el punt cul­mi­nant, van anar apa­rei­xent els músics de La Romàntica del Sala­dar, ves­tits de dan­dis d'època, per omplir de vents la cançó de Sant Rorro, patró dels bor­rat­xos i dels devots de les taver­nes. Per a l'ocasió, es va aga­far l'estàtua del sant del porró que pre­si­deix la barra del CAT i es va ins­tal·lar en un lloc pri­vi­le­giat de l'esce­nari. Des d'allà va con­tem­plar aquest gra­pat de valen­ci­ans que en saben més de música que de crisi.