Una trobada furtiva

E ns tro­bem a prin­ci­pis del 1875, a les aca­ba­lles de la dar­rera guerra car­lina. La pro­cla­mació d’Alfons XII, després del pro­nun­ci­a­ment del gene­ral Arse­nio Martínez Cam­pos, obre el període de la Res­tau­ració borbònica i allu­nya molts mode­rats de l’opció tra­di­ci­o­na­lista. De fet, l’11 de març d’aquell any, Ramon Cabrera, el Tigre del Maes­trat, signa a París el reco­nei­xe­ment del nou rei i, pocs dies després, un altre diri­gent carlí, Josep Estartús, antic maris­cal de camp, se li sot­met a Baiona. Per aca­bar-ho d’ado­bar, el 15 de gener, Martínez Cam­pos, com a nou capità gene­ral de Cata­lu­nya, arriba tri­om­fal­ment a Girona amb un poderós exèrcit, i entre el 18 i el 19 de març ocupa la ciu­tat d’Olot, la “capi­tal” de la Cata­lu­nya car­lina. La des­mo­ra­lit­zació s’estén entre les for­ces tra­di­ci­o­na­lis­tes i alguns sol­dats s’acu­llen a les amnis­ties decre­ta­des pel govern. És en aquest con­text de pro­funda des­mo­ra­lit­zació entre el bàndol carlí que es pro­du­eix la famosa reunió de l’hos­tal de la Corda, que gene­rarà una nota­ble polèmica i el des­pres­tigi de Fran­cesc Savalls, recent­ment nome­nat capità gene­ral de les tro­pes car­li­nes a Cata­lu­nya.

La tro­bada es pro­du­eix a ini­ci­a­tiva de Martínez Cam­pos, que intenta aca­bar la guerra per la via ràpida. En rebre la pro­posta, Fran­cesc Savalls es mos­tra con­tra­riat i exclama: “No vull trac­tes amb pillets!” Però, segons sem­bla, un dels seus col·labo­ra­dors, Albert Morera, insis­teix amb vehemència. Final­ment, Savalls adreça una carta al gene­ral libe­ral en la qual es mos­tra dis­po­sat a “acu­dir a l’hos­tal de la Corda el dia i l’hora que vostè mateix designi” sem­pre que Martínez Cam­pos es com­pro­meti a “sus­pen­dre els tre­balls de for­ti­fi­cació i tota classe d’hos­ti­li­tats”. L’indret esco­llit no és fortuït. En aquells moments, l’hos­tal de la Corda es troba en ter­ri­tori domi­nat pels car­lins, a la cruïlla de la car­re­reta de Riu­daura a la Pinya. Es tracta, doncs, del lloc idoni per dur a terme la tro­bada.

El dia indi­cat, Fran­cesc Savalls, acom­pa­nyat d’Anto­nio Lizárraga, Argila i el mateix Morera, es pre­senta a l’hos­tal. Hi arriba força temps abans de l’hora con­vin­guda i amb un posat majestuós i des­a­fi­ant, enfi­lat dalt del cavall blanc. El gene­ral Martínez Cam­pos, amb tot el seu seguici, s’hi pre­senta força estona després, cap al mig­dia, i només d’arri­bar jus­ti­fica el retard per l’assistència als ofi­cis, cele­brats a l’església par­ro­quial de Sant Esteve d’Olot. El capi­tost carlí no se’n pot estar i li etziba: “Hipòcri­tes, tots aquests libe­rals!” I, sense donar temps al gene­ral, hi afe­geix: “Vaja, que vostès saben cobrir-se amb el man­tell de la religió quan els convé!” La tro­bada s’allarga durant dues hores. Savalls auto­ritza Lizárraga a par­lar en nom seu i es limita a res­pon­dre els elo­gis sobre el cavall amb una de les seves típiques fat­xen­de­ries: “És el del bri­ga­dier Antón Moya. L’hi vaig pren­dre a Cas­telló d’Empúries, com vostè recor­darà.” Mal­grat tot, la reunió trans­corre en un clima de cor­di­a­li­tat. No han trans­cen­dit els ter­mes exac­tes del pacte. Però, segons sem­bla, s’acorda l’inter­canvi de pre­so­ners i el tras­llat dels ferits, i, a més a més, una jor­nada de treva per tal que els car­lins que ho vul­guin puguin entrar a Olot i pro­veir-se d’espar­de­nyes i tabac.

La tro­bada aixe­carà pol­se­guera, sobre­tot entre les files car­li­nes. Els rumors cir­cu­len sense atu­ra­dor. Una minyona de can Trin­xe­ria, a Olot, con­fes­sarà haver sen­tit una con­versa fur­tiva en què es par­lava de “dos mili­ons de rals”. Hom acu­sarà Savalls d’haver-se venut a l’ene­mic, una impu­tació poc con­sis­tent si tenim en compte que, poc després de la tro­bada, reprendrà la lluita amb la mateixa virulència i ago­sa­ra­ment que abans. De fet, a finals de juny inten­tarà apo­de­rar-se de Molins de Rei amb un petit exèrcit de 2.000 homes, i algu­nes set­ma­nes més tard llançarà la ter­cera ofen­siva frus­trada con­tra Puig­cerdà. En un judici cele­brat a Itur­mendi, el seu defen­sor afirma tex­tu­al­ment: “A Savalls se le puede til­dar de díscolo, de indis­ci­pli­nado y de san­gui­na­rio. De todo menos de trai­dor.” Resulta molt més con­tro­ver­tit el paper d’un altre dels assis­tents a la tro­bada, Gabriel Morera, qui serà indul­tat el 12 de juliol del 1876, ja aca­bada la guerra, “en recom­pensa de los impor­tan­tes ser­vi­cios que prestó para la paci­fi­cación del país”, una decisió que farà que esti­gui a punt de “ser fusi­lado por sus anti­guos ami­gos que des­cu­bri­e­ron los tra­ba­jos pres­ta­dos por Morera a la causa de la Monarquía libe­ral”. En tot cas, aque­lla tro­bada fur­tiva tindrà molta més capa­ci­tat per gene­rar pàgines i pàgines de lite­ra­tura que no pas per can­viar el curs d’una guerra que, nova­ment, per­dran els car­lins.