Cinema

Dona rebel al Caucas

El D’A Film Festival acull la presentació de ‘Dede’, pel·lícula de debut de Mariam Khatchvani inspirada en la història de la seva àvia en un poblet remot de Geòrgia

L’enorme distància que hem de recórrer encara en la igual­tat de gènere, evi­den­ci­ada per la recent sentència de La Manada, és superada per la de la comu­ni­tat d’Ush­guli, a la regió de Svanètia, a les mun­ta­nyes del Cau­cas. A prin­ci­pis dels anys noranta encara s’hi prac­ti­cava la tra­dició del segrest de dones per casar-s’hi, i la cine­asta Mariam Khatch­vani, nas­cuda en aquest poblet, en podria haver estat per­fec­ta­ment una víctima. Però no va ser així, i després d’estu­diar cinema a la Uni­ver­si­tat de Tbi­lisi, s’ha con­ver­tit en una nova direc­tora d’aquesta exòtica cine­ma­to­gra­fia, que els dar­rers anys ha donat lloc a títols nota­bles com ara Man­da­rins i Corn island.

Xer­raire, ria­llera i plena d’ener­gia, Mariam Khatch­vani ha pas­sat per la secció Talents del D’A Film Fest per pre­sen­tar la seva opera prima, Dede, que s’estre­narà als cine­mes l’1 de juny després de gua­nyar pre­mis a Kar­lovy Vary i Mont­pe­ller, entre altres fes­ti­vals. “Em vaig ins­pi­rar en la història de la meva àvia que va pas­sar fa temps –explica en una entre­vista a El Punt Avui–, però fins fa deu anys, el segrest de dones per casar-se era encara molt popu­lar, mol­tes famílies han patit la mateixa història. Per això vaig deci­dir fer una pel·lícula sobre la vida al meu poble, situat a Ush­guli. És molt dur viure allà, amb aques­tes tra­di­ci­ons, però al mateix temps Svanètia és molt bonic.”

Drama i bellesa

Rodada amb molts actors no pro­fes­si­o­nals, Dede relata la història de Dina (Natia Vibli­ani), una bella jove d’un poblet de la regió de Svanètia a qui el seu pare ha promès amb un jove del poble con­tra la seva volun­tat. Quan ell torna de la guerra, Dina s’ena­mora d’un dels seus amics i fuig amb ell (George Bablu­ani, l’únic actor pro­fes­si­o­nal de l’elenc). La seva dramàtica lluita con­tra les tra­di­ci­ons con­trasta amb l’espec­ta­cu­lar bellesa del poble i les mun­ta­nyes. De fet, les tor­res medi­e­vals, els cas­tells i les esglésies de l’Alt Ush­guli són patri­moni de la huma­ni­tat per la Unesco. “Volia ser rea­lista expli­cant aquesta història i, al mateix temps, mos­trar la bellesa –diu la direc­tora–. La vida és així, hi ha bellesa i coses llet­ges, i volia mos­trar les dues cares, el que és bo i el que és dolent. Per això tam­poc hi ha herois ni anti­he­rois.”

La pro­ta­go­nista és una dona que es rebel·la con­tra les injus­tes tra­di­ci­ons ances­trals. “Les dones són molt for­tes, no només al meu poble, a tot arreu –comenta Mariam Khatch­vani–, però que siguin for­tes no vol dir que puguin deci­dir sobre la seva pròpia vida. Actu­al­ment està can­vi­ant, poden pren­dre més deci­si­ons, però malau­ra­da­ment, la men­ta­li­tat és la mateixa. A Svanètia no segres­ten dones, perquè si ho fan, van a la presó, però quan jo tenia 20 anys era una boge­ria, qual­se­vol des­co­ne­gut et podia segres­tar i t’hi havies de casar. Les lleis que ame­na­cen presó per als segres­ta­dors evi­ten que es faci.”

Hiverns durs

Ush­guli ja no és el que era. “Avui en dia el meu poble és molt turístic, hi ha hos­tals que s’omplen a l’estiu, quan el clima és molt bo, però a l’hivern és molt dur, hi neva molt, i les car­re­te­res estan tan­ca­des pel risc d’allaus. Viure-hi a l’hivern és molt difícil, si tens nens i neces­si­tes mede­ci­nes o un metge, fins i tot poden morir.”

La major part dels diàlegs de la pel·lícula són en sva­netià. “A Geòrgia es par­len tres llengües, i l’sva­netià és la més antiga –comenta la direc­tora–. També es parla el georgià, la llen­gua ofi­cial, i el min­grelià. Només que­den unes deu mil per­so­nes que par­len sva­netià, les noves gene­ra­ci­ons no l’uti­lit­zen. No s’estu­dia a l’escola, s’estu­dia georgià. Els nens petits que sur­ten al meu film ja no el par­len.”La intenció, en fer aquesta pel·lícula, també ha estat mos­trar al món Svanètia i pre­ser­var la memòria de la seva llen­gua i cul­tura. “El cinema és millor que els lli­bres, el millor mitjà que pots uti­lit­zar si vols dir alguna cosa”, opina. Ella va créixer al poble i no va tenir con­tacte amb el cinema fins que va ser gran. “Vaig anar a estu­diar dret a la uni­ver­si­tat de Tbi­lissi, la capi­tal de Geòrgia. Lle­gint un lli­bre sobre la història de Svanètia, vaig pen­sar que mai s’havia fet una pel·lícula sobre la meva regió i esta­ria bé fer-la.” Va aca­bar estu­di­ant cinema, tot i que “va resul­tar difícil venint d’un poble”, entre joves de les clas­ses benes­tants. “Al prin­cipi no par­lava, sen­tia molta ver­go­nya, em va resul­tar molt dur. De fet, no em van donar el títol, vaig sus­pen­dre amb la nota més baixa de la pro­moció, un 3 sobre 10”. Però les dones de Svanètia són for­tes, ja ho ha adver­tit, i, a punt de com­plir 32 anys (demà mateix), ha esde­vin­gut una jove talent d’una petita i llu­nyana cine­ma­to­gra­fia que amb el seu pri­mer llarg­me­tratge ha gua­nyat diver­sos guar­dons inter­na­ci­o­nals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia