És només ‘rock’n’roll’

Els tres dis­cos d’ Elisma tenen unes por­ta­des pràcti­ca­ment idènti­ques. Però no iguals. “Això és bran­ding pur i dur, una manera de crear imatge de marca. El for­mat i l’estètica es man­te­nen, com la nos­tra música: en cada disc és més o menys el mateix... però millor”, explica Ismael Beren­gena, gui­tar­rista, can­tant i prin­ci­pal com­po­si­tor d’Elisma, que acaba de publi­car Somos noso­tros los que hace­mos rock, un disc auto­ges­ti­o­nat, finançat en part a través d’una cam­pa­nya a Verkami –158 apor­ta­ci­ons de petits mece­nes– i edi­tat amb una llicència d’auto­pro­ducció de la SGAE. El grup gironí, que com­ple­ten el bate­ria Rubén Beren­gena i el bai­xista Gerard Can­tero –que, dis­cogràfica­ment par­lant, s’estrena amb la banda en aquest tre­ball–, pre­sen­tarà Somos noso­tros los que hace­mos rock en un con­cert que tindrà lloc el diven­dres 11 de maig a La Mirona de Salt (22 h, 12 i 15 euros), com­par­tint car­tell amb un altre power trio, el madri­leny Mamá Ladi­lla, que hi pre­sen­tarà el seu recent Quién pudri­era, edi­tat just 20 anys després del seu últim disc mul­ti­na­ci­o­nal, Naces, cre­ces, te jodes y mue­res. L’endemà tots dos grups actu­a­ran també a Les Enfants, de Bar­ce­lona. “Fa vint anys que conec en Juan [Abarca]”, diu Ismael Beren­gena sobre el líder de Mamá Ladi­lla. A més, Elisma actuarà el 25 de maig a la sala madri­le­nya Bóveda.

I per què un títol com Somos noso­tros los que hace­mos rock : “Actu­al­ment, hi ha molt de per­so­natge públic que viu com si fos una estre­lla de rock. Per exem­ple, el papa. I per ser una estre­lla del rock, el que cal és fer rock, a dalt d’un esce­nari, amb un gran equip de so. També és cert que nosal­tres fem rock i no som estre­lles, però ja són set anys, hem publi­cat tres dis­cos i la gent comença a pren­dre’ns una mica seri­o­sa­ment”, acla­reix Ismael Beren­gena, músic de llarga tra­jectòria que ha mili­tat en diver­ses ban­des, des de Peces in the River, a prin­cipi dels noranta, fins a Rock­zi­lla i la Bon Scott Band. Ara els dos ger­mans també man­te­nen actiu el grup de ver­si­ons The Seven­ties.

Després de debu­tar amb Andar (2012) i de con­ti­nuar la seva aven­tura amb Mundo inmundo (2014), Elisma ha gra­vat el seu ter­cer disc al llarg del 2017, a foc lent i al seu gust, com remar­quen, al seu propi estudi de Cassà de la Selva, el 41 dB, amb Fran­cesc Agustí com a copro­duc­tor. “Aquesta vegada hem acon­se­guit el so que volíem.” Per aca­bar-ho d’arro­do­nir el disc va ser mas­te­rit­zat als Finn­vox Stu­dios d’Hèlsinki (Finlàndia) per Mika Jus­sila , amb un llarg currículum en el gènere metàl·lic. El disc, edi­tat en vinil i CD i també dis­po­ni­ble a les prin­ci­pals pla­ta­for­mes digi­tals, manté altres paral·lelis­mes amb els ante­ri­ors, a més de la por­tada: “El pri­mer tema [Nego­cio de guerra] sem­pre està pen­sat espe­ci­al­ment per obrir el disc; el quart és el que hi dona títol; el cinquè és la balada [Oh nena]; el vuitè és un ins­tru­men­tal amb nom de dino­saure [Tri­ce­ra­tops], i el desè i últim és una cançó de tan­ca­ment [Echa a volar].” I així Elisma con­ti­nua fent rock amb l’ofici i l’acti­tud de sem­pre, entre la crítica social d’alguns temes (Son insa­ci­a­bles), l’humor àcid d’altres (Voy a mon­tar una banda tri­buto) i els temes per “moti­var-se a un mateix i a tot­hom” (Aquí y ahora).