L'home que treballa fent de llop

Kevin Cost­ner bai­xava del fir­ma­ment de les estre­lles per mos­trar la seva faceta d'actor al Palau de la Música. Per si algú dub­tava que qui puja­ria a l'esce­nari és el cul­pa­ble que, pos­si­ble­ment, algun dia tin­guem un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que es digui Kevin, una pan­ta­lla de vídeo va dedi­car els deu pri­mers minuts de la nit a ense­nyar-nos els millors per­fils de la seva fil­mo­gra­fia, des de les acla­ma­des The Body­guard, Sil­ve­rado o Dance With Wol­ves fins a des­as­tres com Waterworld o The Post­man.

No li va caler ni pujar a l'esce­nari per posar-se al públic a les but­xa­ques dels seus texans. Només amb la pas­se­jada que va fer per la pla­tea, repar­tint abraçades i encai­xa­des de mans amb els qui havien pagat 98 euros per butaca (a 18 euros les de galli­ner; però, és clar, allà no s'hi acos­ten les estre­lles), ja tenia gua­nyada la par­tida mitòmana sense haver extret ni un acord de la seva gui­tarra. Tot i que la seva missió al Palau anava més enllà de repar­tir som­riu­res com si fos­sin bene­dic­ci­ons papals, i, acom­pa­nyat d'una més que com­pe­tent banda (tres gui­tar­res, un violí, baix i bate­ria), va ofe­rir una hora i tres quarts de reci­tal que va nave­gar entre el rock ame­ricà de radiofórmula per a adults, el country per a totes les oïdes i alguna balada tren­ca­cors. Amb una veu esforçada i gens menys­pre­a­ble, els seus recur­sos, no obs­tant això, es van esgo­tar en les cinc pri­me­res cançons. Engan­xat a la gui­tarra acústica, es va mos­trar en tot moment afa­ble i pro­per, expli­cant els seus records d'infan­tesa per pre­sen­tar Super­man 14 o dei­xant anar el tòpic que mai no havia tocat en un lloc tan bonic com el Palau. Tot i que la seva dis­co­gra­fia es basa en un únic disc, Untold Truths, edi­tat l'any 2008, d'aquest només va fer cinc temes, ja que el gruix del reper­tori es va basar en un segon disc encara inèdit. Al resul­tat final hi va afe­gir també una lec­tura del Mr. Tam­bou­rine Man que no pas­sarà pre­ci­sa­ment a la història de les ver­si­ons de Bob Dylan.

Però tot això era el que menys impor­tava a un públic que, a molt esti­rar, havien escol­tat les cinc mos­tres de trenta segons que hi ha en el seu Mys­pace. «Guapo, guapo» era el crit més recur­rent de les espec­ta­do­res: no ens enga­nyem, la majo­ria de públic més sorollós era femení i d'una edat que superava la qua­ran­tena. Tot i que els Modern West van sonar com una banda pro­fes­si­o­nal i per­fec­ta­ment engrei­xada, era difícil abs­traure's i dei­xar de veure que qui estava can­tant era una estre­lla de Hollywood pas­sant l'estona amb el seu hobby pre­fe­rit.

A la sor­tida del Palau de la Música, tot eren som­riu­res de feli­ci­tat per haver pogut estar a prop d'una estre­lla de Hollywood i fins i tot tocar-lo (un parell de noies que van pujar a l'esce­nari per ballar amb ell), però ben pocs van sor­tir taral·lejant cap cançó de les setze que van sonar.