“Confio en l’energia que surt de baix”

Dei­xar d’escriure no va ser una decisió, va ser perquè no em venia ni cap argu­ment ni cap tema ni cap d’aquests per­so­nat­ges que t’engan­xen. Tenia la impressió que Amb el deser­tor al camp de bata­lla havia tan­cat una etapa vital del meu per­so­natge. Ales­ho­res, va arri­bar l’encàrrec de Coma­ne­gra i em vaig tor­nar a acti­var. Pot­ser és bo que m’arri­bin encàrrecs, però d’esma meva, de moment...

Quan vaig aca­bar la tri­lo­gia, la idea era par­lar dels qua­ranta anys del meu per­so­natge, una novel·la que passés a la Bar­ce­lona de la mei­tat dels anys sei­xanta fins a la pri­mera dècada dels dos mil. És un pro­jecte per a mi des­co­mu­nal i tinc molt mate­rial guar­dat, però hi ha alguna cosa que no tira de mi. És pos­si­ble que el per­so­natge ja se m’esgotés i ara tinc poques ganes de tor­nar-hi.

No, no. En l’última novel·la he can­viat en molts aspec­tes i em fa gràcia perquè m’ha sor­tit una cosa amb més color i amb una altra vivesa. Aquí espe­ci­al­ment hi ha una mena de ten­dresa i apro­xi­mació als meus per­so­nat­ges de tota la vida que me’ls fa veure des d’un prisma menys ver­ti­cal. Amb això estic con­tent i m’hau­ria agra­dat que es remarqués. Es podria dir que, apro­fi­tant el joc lite­rari, he anat a la recerca d’un lec­tor més gene­ral a través d’un llen­guatge menys hiperbòlic.

No és una qüestió d’atre­vi­ment. Vol dir que no he tro­bat el tema que ho per­meti.

No, perquè quan un parla d’un mateix costa molt sepa­rar-se de la nar­ració. Jo ten­deixo més a les for­mes literàries i a les com­ple­xi­tats estruc­tu­rals que defi­nei­xen la meva manera de pen­sar, això no ho puc evi­tar.

Direc­ta­ment, en res, però jo tinc una idea del món i sem­pre surt. El tema de la gent de baix i de la de dalt és sis­temàtic. La degra­dació dels bar­ris, l’espe­cu­lació, l’enri­qui­ment sense escrúpols... A Els vul­ne­ra­bles també hi he ficat alguna broma sobre l’actu­a­li­tat política. Faig un ana­cro­nisme sobre les càrre­gues que hi va haver a les cases bara­tes de Can Tunis, amb la Guàrdia Civil i la Guàrdia d’Assalt, que van fer una autèntica ràtzia, i ho tras­llado a l’1 d’octu­bre del 2017.

Fa anys que vinc de les esquer­res i de l’inde­pen­den­tisme, però amb la gent de la CUP em sento tan pròxim que em cos­ta­ria fer-ne una novel·la. Me’ls estimo massa per con­ver­tir-los en matèria novel·lística. Tota aquesta època que estem vivint neces­si­ta­ria unes novel·les satíriques o, fins i tot, una obra de tea­tre amb molta gent entrant i sor­tint contínua­ment o un peri­o­disme més mora­lista en el bon sen­tit de la paraula. Convé crear un espai de tran­quil·litat men­tal, de reflexió i de visió del moment i això és difícil amb els interes­sos del món periodístic, que s’hau­ria hagut d’arre­man­gar més en lloc de mirar les coses des de la bar­rera. S’ha de mos­trar que no és un Estat con­tra un Estat, ni una gent con­tra una gent, és un Estat con­tra una gent. Una lluita molt desi­gual.

Es gua­nya o es perd.

Ara he per­dut una part de l’escep­ti­cisme que havia gua­nyat després de la Tran­sició espa­nyola, que em va dei­xar escèptic sobre els par­tits polítics, la manera de diri­gir les coses, el paper de la gent... Mal­grat això, no havia dei­xat mai d’estar en tota mena de saraus inde­pen­den­tis­tes, sin­di­ca­lis­tes, dins d’aquest bany maria que es deia democràcia i auto­no­mia. Vaig començar a fer cam­pa­nya molt activa el 2006 en con­tra de l’Esta­tut perquè molts dels que ara s’han fet inde­pes ales­ho­res el defen­sa­ven cre­ient que així podíem nego­ciar millo­res fis­cals... Ara no soc escèptic. He vist el que he vist i crec que cal una reflexió sobre la poca idea que tenim els cata­lans del poder. Si tu no crees un poder propi, ja pots anar cre­ant cada dia coses i coses solidàries, que no arri­bes enlloc.

No. És un pro­blema cul­tu­ral i polític. Por­tem segles sense estat propi, s’ha creat una soci­e­tat a part que fun­ci­ona i t’acos­tu­mes a anar fent i no et plan­te­ges coses radi­cals com aquesta perquè quan es va gosar plan­te­jar-les, hi va haver una guerra civil i una dic­ta­dura, i això t’aixafa, però tor­nes a treure el cap. Encara que vegi els pro­ble­mes que hem tin­gut i els que tin­drem, penso que el país encara té una dinàmica pròpia.

Si pen­ses en el país on ets i veus el país d’on venies, això et fa pen­sar que el que estem fent dei­xarà un pòsit, que és, d’alguna manera, com pujar un graó. L’època auto­no­mista ja no fun­ci­ona per a nosal­tres. Con­fio en l’ener­gia que surt de baix. El que em fa man­te­nir l’escep­ti­cisme, però, no és tant el que passa ara sinó la història de la huma­ni­tat, que és la de Sísif amb la roca cap amunt i que torna a caure, la con­demna de sem­pre tor­nar des de baix.

És com estar escin­dit. En la part pri­vada no pots dei­xar de ser indi­vi­du­a­lista. Si tu no t’encar­re­gues del teu mate­rial amb cura, ningú no ho farà. És una obli­gació, una manera d’estar en el món. El con­trast cap enfora, en el meu cas, és evi­dent, però crec que sem­pre s’imposa el caràcter i això vol dir soli­tud.

Sí, però no m’agrada la idea de l’escrip­tor maleït que pensa que el món li deu no sé quan­tes coses. He arri­bat a la con­clusió que tard o d’hora un rep el que es mereix, si és més d’hora que tard, fantàstic. Millor si és abans de mar­xar d’aquest món. Bus­car per bus­car la com­pen­sació, genera mol­tes frus­tra­ci­ons.

Sí, però no vull dir que no esperi res, sinó que t’ho has de gua­nyar amb el tre­ball, amb passió i amb ganes de fer-ho bé, de gau­dir de l’experiència. He estat químic, he tre­ba­llat en el món edi­to­rial, vaig començar a escriure tard i tot ho he fet d’aquesta manera.

Els escrip­tors tenim tendència a veure’ns com la sal de la terra... I tenim una part afe­gida, que tre­ba­llem amb un mate­rial molt sen­si­ble. Som la vàlvula entre l’expressió del car­rer i la seva fixació per reflec­tir una època i donar sen­tit a les coses que fa la gent, el que es coneix com l’espe­rit de l’època. En aquest sen­tit, com és molt deli­cat, neces­si­tem atenció i que ens cui­din, i això no ho tenim. Tant és així que ja ha bufat una mica d’aire i la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes s’ha des­man­te­llat, tenim un Depar­ta­ment de Cul­tura que no se sap què pot fer i les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals estan con­ge­la­des. Si es fa una ani­qui­lació orde­nada, el món de les lle­tres és el pri­mer de caure.

Molt aviat vaig voler entrar en el món de la lite­ra­tura, però la car­rera que havia de fer era pro­duc­tiva i jo mateix no era prou audaç. En una època vaig ser molt amic del Terenci Moix i aquest sí que era valent. Posava la seva sin­gu­la­ri­tat per damunt de tots els con­di­ci­o­nants. Jo això no ho tenia, però inter­na­ment no vaig aban­do­nar la idea de ser escrip­tor. Als 21 anys estava tre­ba­llant de químic i em vaig matri­cu­lar a l’escola de tea­tre Adrià Gual. Allà em vaig tro­bar que Sal­va­dor Espriu era el suprem sacer­dot, jo que vivia en un món de llen­gua fami­liar cas­te­llana. Vaig neces­si­tar temps, perquè encara no tenia prou ins­tru­ments per cons­truir una novel·la. Fins que va arri­bar el moment que es va pro­duir una mena de reacció imme­di­ata que em va fer pren­dre unes notes que són la pri­mera mani­fes­tació de la meva capa­ci­tat inter­pre­ta­tiva. I amb això ja tenia 40 anys.

Tenia mol­tes veus que dan­sa­ven dins del meu cap des de petit, però això reque­ria una mirada, i la mirada del per­so­natge que va madu­rant i va tenint una acti­tud moral s’havia d’anar fent. Al cap i a la fi, si alguna cosa té d’impor­tant la lite­ra­tura és que a través d’una vida indi­vi­dual pots reflec­tir l’espe­rit d’una època.