Carta al fill que no veurà créixer

Entre Vida de casa, la cap­ti­va­dora pri­mera novel·la de Marilynne Robin­son, i Gilead van pas­sar 24 anys. L’espera s’ho merei­xia i no només perquè amb ella li ator­gues­sin el Pulit­zer del 2005. L’autora de l’acla­mada Lila per­tany a l’uni­vers dels grans nar­ra­dors nord-ame­ri­cans per mèrits pro­pis, però no hi ha dubte que l’expre­si­dent Obama li va donar una empenta quan, el 2013, en lliu­rar-li la Meda­lla d’Honor de les Huma­ni­tats de la Casa Blanca, li va con­fes­sar: “Els teus escrits m’han can­viat molt. I crec que per bé.” Jus­ta­ment si per alguna cosa des­taca Gilead és per la pro­funda huma­ni­tat del pro­ta­go­nista, el reve­rend pres­bi­terià John Ames, qui el 1956, quan ronda la setan­tena i sap que no li queda gaire temps de vida perquè té pro­ble­mes de cor, escriu al seu fill de set anys una carta com­mo­ve­dora perquè sap que no el podrà veure créixer. Una carta entesa com un tes­ta­ment moral i íntim on recorda què va pas­sant al poble i com ha estat la seva vida i la de la seva família. Ames és fill d’un pre­di­ca­dor d’Iowa amb qui va a la recerca de la tomba del seu avi a Kan­sas, un eixe­le­brat pas­tor evangèlic que va llui­tar per l’abo­lició de l’escla­vi­tud, durant els anys de la Gran Depressió nord-ame­ri­cana. Però sobre­tot la carta agafa volada quan el reve­rend es pre­gunta pel sen­tit de la vida.

Gilead forma jun­ta­ment amb Lila i Home, la tri­lo­gia de l’Oest mitjà de Robin­son que, per la pro­fun­di­tat dels per­so­nat­ges, la importància dels detalls i la importància de l’entorn, recorda la tri­lo­gia de la pra­dera (Pio­ners, El cant de l’alosa i La meva Anto­nia) d’una altra de les grans nar­ra­do­res nord-ame­ri­ca­nes, Willa Cat­her. D’alguna manera aques­tes dues auto­res estan con­nec­ta­des amb i per William Faulk­ner, que els fa de pont, tot i que la prosa de Robin­son està mar­cada per unes cons­tants referències bíbli­ques.

Adap­tació anglesa del toponímic de la Bíblia Galaad, Gilead és un poblet inven­tat d’Iowa, a l’Amèrica pro­funda, on Robin­son torna sem­pre que pot en la ficció. El nar­ra­dor és el veterà reve­rend que va enllaçant epi­so­dis apa­rent­ment incon­ne­xos de la seva bio­gra­fia. Ames és un home bo, un per­so­natge com­pli­cat de fer atrac­tiu perquè la bon­dat no és la vir­tut més agraïda a l’hora de com­pon­dre un text dramàtic. Per si fos poc, Gilead no té una trama tal com l’ente­nem de manera con­ven­ci­o­nal, i això que segur que posa els pèls de punta als pro­fes­sors de les esco­les d’escrip­tura, juga a favor d’aquest relat espi­ri­tual ten­dre, emo­tiu, lúcid i d’una altíssima capa­ci­tat poètica gràcies a l’ofici d’una autora bri­llant i intel·ligent que ens trans­met el seu pen­sa­ment a través d’aquesta epístola per capítols redac­tats amb una prosa sen­si­ble i reve­la­dora gràcies a la com­ple­xi­tat del per­so­natge del reve­rend. La família, la memòria, la religió i el sen­ti­ment de per­ti­nença són alguns dels grans temes que con­for­men l’uni­vers lite­rari de Robin­son i el for­mat de Gilead li per­met endin­sar-s’hi ben a fons.