Adeu a la violinista Consol Oliveras

El dia 27 de maig ens va dei­xar la que va ser gran vio­li­nista Con­sol Oli­ve­ras i Casa­de­mont. Havia nas­cut a Girona el dia 18 d’octu­bre del 1926, filla de Jaume Oli­ve­ras Sicart, de Gar­rigàs, i de Cata­lina Casa­de­mont Sabi­ols, de Tres­serra. De ben jove, recordo pas­sar per davant d’una de les cases del car­rer Bacià (avui edi­fici de la Poli­cia Muni­ci­pal) i sen­tir les més belles melo­dies de la lite­ra­tura vio­linística que la Con­sol inter­pre­tava amb una finor exqui­sida. El seu pare, fus­ter i artesà res­tau­ra­dor, va cons­truir-li el seu pri­mer violí, i el seu germà Fermí li va donar les pri­me­res lliçons de música. No seria, però, fins a plena guerra civil, que ini­ci­a­ria la seva car­rera amb una Velada benéfica pro heri­dos de guerra, con­cert orga­nit­zat per la Unió de Dones de Cata­lu­nya, el 27 de maig del 1938. La situ­ació política acon­sellà que ella i la seva ger­mana es refu­gi­es­sin al sud de França, a casa d’uns fami­li­ars, fins al 1941.

Ja a Girona, comença a estu­diar violí amb el mes­tre Miró, pro­fes­sor por­tuguès tem­po­ral­ment a la ciu­tat, i després amb Joa­quim Vidal. L’escas­se­tat de recur­sos de la post­guerra la portà l’any 1944 a for­mar un Trio Juve­nil, amb Magda Puerto i Josep M. Sabench, als quals s’afe­gi­ren més enda­vant Ros­send Rabós i Enric Homet, ambdós de l’hos­pici. Les dots excep­ci­o­nals que posseïa Con­sol pel violí ben aviat es van conèixer i una beca de la Dipu­tació de Girona l’any 1945 va donar-li la pos­si­bi­li­tat d’estu­diar a Bar­ce­lona amb Fran­cesc Costa. Al mateix temps, a Girona, pre­pa­rava les assig­na­tu­res teòriques amb Fran­cesc Civil. El novem­bre del 1949, en un con­curs local de la Con­fe­de­ración Naci­o­nal de Sin­di­ca­tos, va obte­nir un premi de 1.000 pes­se­tes, que foren un al·lici­ent per dedi­car-se al con­cer­tisme. Fran­cesc Costa, a qui Con­sol admi­rava, va ser el seu guia musi­cal i qui li va pre­pa­rar el reper­tori dels seus pri­mers con­certs i els pro­gra­mes dels exàmens lliu­res del con­ser­va­tori muni­ci­pal de Bar­ce­lona. Jus­ta­ment amb ell, Con­sol Oli­ve­ras va ofe­rir a Girona el 28 de maig de 1947 el Con­cert en re menor de Bach per a dos vio­lins.

El bon amic vio­li­nista Joan Bata­ller em mani­festà en més d’una ocasió que Oli­ve­ras havia nas­cut per ser vio­li­nista. Tenia totes les vir­tuts per aquest ins­tru­ment: afi­nació, bon toc d’arc, caràcter i vir­tu­o­sisme. Així mateix s’havien mani­fes­tat els pia­nis­tes que l’havien acom­pa­nyat: Fran­cesc Civil, Josep Cantó, Rogeli Sánchez, Josep Via­der, etc.

L’any 1955 Oli­ve­ras va ser una de les fun­da­do­res de l’Orques­tra de Cam­bra de Girona, for­mació amb la qual va pro­ta­go­nit­zar, com a solista, vet­lla­des memo­ra­bles: el Con­cert en la menor de Vivaldi o el Con­certo Grosso, op. 6, núm. 10 de Händel. Tot i el seu alt nivell, mai va ocu­par la cadira de con­cer­tino a l’orques­tra. Les difi­cul­tats per obrir-se camí en temps de post­guerra, la seva con­dició de ser dona i una ope­ració d’esquena sense èxit, la van por­tar a dei­xar pràcti­ca­ment la música a finals de la dècada dels 60. A mit­jan anys 70 es va casar amb Josep Altar­riba, amb qui no tingué opor­tu­ni­tat de com­par­tir la seva vida, en morir pre­ma­tu­ra­ment, l’any 1977.

La Con­sol era una dona intel·ligent, agra­da­ble en el tracte, lle­gia molt, par­lava l’ale­many i admi­rava David Ois­trakh, Gonçal Come­llas i per­so­nat­ges que van de Paco Can­del a Josep Tru­eta, i d’Ein­stein a Pau Casals. Al marge de la música va ser dibui­xant pro­fes­si­o­nal i va tre­ba­llar al Museu Arqueològic de Girona al cos­tat del Dr. Miquel Oliva. Al taller de Sant Pere de Galli­gants com­par­tia la feina d’encai­xar, recons­truir i pin­tar àmfo­res i peces diver­ses amb els prin­ci­pals col·labo­ra­dors del Dr. Oliva, Tor­res Monsó i Emília Xar­gay i també amb el pin­tor Case­llas, Enric Marquès i amb Isa­bel Oliva, peces pro­vi­nents, la majo­ria, d’Ullas­tret. Des­cansi en pau.