la crònica

El FEC fa bingo amb «Bingo»

El XII Festival Europeu de Curtmetratges projecta a Reus els 21 films seleccionats en la secció oficial. Les històries de «Bingo» i «Uerra», les més ovacionades de la primera nit

La secció euro­pea del XII Fes­ti­val Euro­peu de Curt­me­trat­ges, FEC Cam­brils-Reus, va arren­car amb força dime­cres al Tea­tre Bar­trina. Amb força per la presència de públic, que omplia la pla­tea del tea­tre, i pel nivell gene­ral dels set pri­mers curt­me­trat­ges que es van pro­jec­tar. Va obrir el foc Mei Ling, un curt francès, i l'únic d'ani­mació de la mos­tra, que explica amb una bona fac­tura visual la història d'una deli­cada noia de Hong Kong que, tipa de la sole­dat, s'ho acaba fent amb un pop, ves per on. Va seguir Uerra, un curt italià diri­git per l'actor Paolo Sas­sa­ne­lli, que tras­llada l'acció a la Itàlia de la imme­di­ata post­guerra amb misèria inclosa, pati de veïns, dis­cus­si­ons polítiques, sol­dats nord-ame­ri­cans que posen ordre i cana­lla que juga pel car­rer. La sen­ti­men­tal i ama­ble història de Uerra, una petita super­pro­ducció en el món dels curt­me­trat­ges (molts figu­rants i una bona ambi­en­tació i direcció artística), va ser de les més aplau­di­des de la nit. No va pas­sar així, en canvi, amb Sep­tem­ber, un curt de la britànica Est­her May Camp­bell, que narra l'estra­nya relació entre un noi que no acaba d'estar prou bé ni amb ell mateix ni amb el món i una noia que viu al bosc i que levita. Una pro­posta que va dei­xar des­col·locada la cro­nista i freds els espec­ta­dors. Sep­tem­ber va gua­nyar el Bafta al millor curt­me­tratge de ficció, per la qual cosa qui escriu això ha d'adme­tre que no n'hi entén ni un bor­rall, de curts. Va seguir Die Sch­nei­der Krank­heit, de Javier Chillón, que con­cursa en la secció euro­pea del fes­ti­val després d'haver gua­nyat meres­cu­da­ment el segon premi en el con­curs esta­tal que es va desen­vo­lu­par la set­mana pas­sada a Cam­brils.

Però va ser Bingo el curt­me­tratge més aplau­dit de la nit. De pro­ducció holan­desa i diri­git per Timur Ismai­lov, la pel·lícula és la crua història d'un gitano mol­dau, un exbo­xe­ja­dor rus i un pro­fes­sor txetxè (és a dir, pro­ce­dents tots de l'ex-Unió Soviètica), que són immi­grants il·legals a Holanda, com­par­tei­xen pis i tre­ba­llen per a un turc sense escrúpols. Bingo ofe­reix con­tra­punts d'humor que tre­uen dra­ma­tisme a la història i, sobre­tot, una gran inter­pre­tació dels tres pro­ta­go­nis­tes, espe­ci­al­ment de Ser­giu Voloc (Bingo). Tarantyno, del romanès Mir­cea Nes­tor, és una maca­bra comèdia sobre un noi sociòpata que acaba matant una noia que va tenir la mala for­tuna, pobreta, de tro­bar-se en el moment i el lloc equi­vo­cats. Com que a la cro­nista no li agrada gens el cinema de Taran­tino, del qual sem­bla beure aquest film (el títol ho acaba de dei­xar clar), va con­tem­plar amb interès la reacció del públic del fes­ti­val, que és majo­ritària­ment jove. I es va tran­quil·lit­zar en con­tem­plar que el curt tam­poc no els havia aca­bat de fer el pes. La nit es va tan­car amb Circo de Columbo, pro­ducció danesa sobre dos pallas­sos que estan farts d'actuar en les fes­tes infan­tils (un d'ells vol emi­grar a Bar­ce­lona, jus­ta­ment). El mèrit prin­ci­pal del curt? Doncs que dura tres minuts.

O sigui que, molta ver­sa­ti­li­tat en la pri­mera sessió del FEC Cam­brils-Reus, secció euro­pea: dibui­xos ani­mats, taran­ti­na­des, cinema social, nou neo­re­a­lisme italià, dogma i fals docu­drama històric. Oferta vari­ada i, a més, amb l'al·lici­ent de la presència dels res­pon­sa­bles de les pro­duc­ci­ons, que no es van estar d'elo­giar la bellesa del Tea­tre Bar­trina (alguns no van parar de foto­gra­fiar-lo). Dime­cres van adreçar unes parau­les al públic Tom­maso Arrighi, pro­duc­tor de Uerra; Anto­nia Ionescu, actriu i víctima de Tarantyno, i Jes­per Vidkaer Ras­mus­sen, direc­tor de Circo de Columbo. El curt­me­tratge té un star sys­tem propi.

El fes­ti­val va con­ti­nuar ahir a la nit i avui diven­dres pro­jec­tarà els últims títols a con­curs, entre els quals el gua­nya­dor de la secció esta­tal, Socar­rat, de David Moreno, un retrat bru­tal i diver­tit del que és una família «nor­mal», d'aque­lles que tant agra­den a Rouco, Opus, Intere­co­nomía i com­pa­nyia (o sigui, avi, àvia, papa, mama, nen i nena). I demà, gala de clo­enda i lliu­ra­ment de pre­mis.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.