A qui no li agrada la ‘Dolce vita’?

Hi ha pre­gun­tes que són fàcils de res­pon­dre. A qui no li agrada la Dolce vita? Si par­lem de la pel·lícula de Fede­rico Fellini, qui no s’emo­ci­ona reme­mo­rant esce­nes com les de Mar­ce­llo Mas­tro­ianni i Anita Ekberg besant-se en el marc incom­pa­ra­ble de la Fon­tana di Trevi. Si ho fem evo­cant les notes de la cançó de Ryan Paris, qui no recorda amb nostàlgia aque­lla música que ens trans­porta imme­di­a­ta­ment als estius de la dècada dels vui­tanta. I si par­lem del Mag Lari , doncs ens refe­rim a un dels seus millors espec­ta­cles, pre­ci­sa­ment ins­pi­rat en aquests refe­rents i que ell evoca en un mun­tatge àgil i diver­tit a través del qual des­plega el seu carisma i el seu par­ti­cu­lar estil d’enten­dre la màgia.

Com Ryan Paris –el nom artístic rere el qual s’amaga Fabio Ros­ci­oli–, el Mag Lari explica les seves arrels ita­li­a­nes per trans­for­mar-se, en el seu cas, en el bes­net del Gran Larini, un per­so­natge que, supo­sa­da­ment, no va acon­se­guir esca­par-se del nau­fragi del Tita­nic, i net d’una gran dona que es va ena­mo­rar a Venècia de l’avi. Una història fami­liar que per­met tras­lla­dar els espec­ta­dors a un autèntic viatge per Itàlia, marca de la casa, en què el Mag Lari exer­ceix de guia per par­tida doble, com a il·lusi­o­nista i extra­or­di­nari show­man.

“La veri­tat és que faig ser­vir la fórmula de sem­pre, és a dir amb els ingre­di­ents bàsics de màgia, riure i gran posada en escena”, explica el Mag Lari. Els seus espec­ta­cles, com deta­lla, reque­rei­xen un punt de par­tida, quel­com fona­men­tal per con­duir l’espec­ta­cle pel qual s’enca­de­nen els dife­rents números de màgia i, com deta­lla, en aquest “em vaig ins­pi­rar tot escol­tant el temàs de Ryan Paris men­tre conduïa en cotxe. Després tot va fluir”. A Dolce vita, que es podrà veure dis­sabte que ve, 4 d’agost, al Fes­ti­val de Cap Roig (21 h), l’espec­ta­dor hi tro­barà un Lari en estat pur: àcid, irònic i, com és cos­tum, temut pels adults quan busca volun­ta­ris entre el públic i exi­git pels més petits.

Tot hi està per­fec­ta­ment mil·lime­trat: les llums, el fum, el ves­tu­ari, la banda sonora, els acu­dits i els gags impro­vi­sats, la majo­ria tòpics ita­li­ans revi­sats amb iro­nia. I és clar, els enganys, trucs o il·lusi­ons, que és com els mags pre­fe­rei­xen ano­me­nar-los. Con­fessa, això sí, que el fet que l’actu­ació sigui a l’aire lliure afe­geix un com­po­nent de risc a l’espec­ta­cle, sobre­tot en cas que hi hagi vent i aquest “reveli la màgia que s’amaga a cada truc”. “D’il·lusió” diu que no li’n falta, sobre­tot perquè actuarà a Cap Roig, un fes­ti­val que ha apos­tat per obrir el ven­tall musi­cal a la màgia”.