La primera trucada

Acos­tu­mats a uti­lit­zar el telèfon mòbil com si es tractés d’una part més del nos­tre cos i a viure per­ma­nent­ment con­nec­tats, es fa difícil ima­gi­nar que els nos­tres avant­pas­sats hagues­sin pogut sobre­viure sense aquest apa­rell; i, fins i tot, que existís allò que s’ano­me­nava el telèfon fix. Però aquest giny no va intro­duir-se a casa nos­tra fins al 1877, si bé, contrària­ment a allò que acos­tuma a suc­ceir, va viure les pri­me­res pro­ves gai­rebé al mateix temps que a la resta d’Europa i només un any després que Gra­ham Bell comer­ci­a­litzés el seu invent. De fet, alguna publi­cació de l’època tro­bava un motiu ben ori­gi­nal per jus­ti­fi­car aquest caire pio­ner: “La nos­tra sonora llen­gua, en què es pro­nun­cia cada lle­tra amb un sol so [...] s’adiu molt millor que les del nord d’Europa a la tele­fo­nia”.

En rea­li­tat, els pri­mers expe­ri­ments s’havien dut a terme gràcies al paper cap­da­van­ter d’alguns avant­pas­sats, com ara l’empre­sari Tomàs Dal­mau i l’engi­nyer Narcís Xifra. Els pri­mers apa­rells van arri­bar a les aca­ba­lles del 1877. Tal com els des­cri­via un cro­nista del Diari de Bar­ce­lona, es trac­tava d’un “ins­tru­ment sum­ma­ment sen­zill, gai­rebé tan sen­zill com l’apa­rell acústic que avui està tan gene­ra­lit­zat als tallers, escrip­to­ris, etc., amb la sola diferència que [...] en lloc de ser con­duc­tor de la veu un tub, ho és un fil de coure que s’elec­tritza per la vibració d’una primíssima placa cir­cu­lar d’acer adap­tada al forat o cam­pana per on es parla o es rep la veu”. El mateix cro­nista expres­sava la seva sor­presa perquè l’apa­rell era tan petit que es por­tava “fàcil­ment a la but­xaca”. Un dels prin­ci­pals res­pon­sa­bles d’aque­lla pro­esa va ser Tomàs Dal­mau i Faura, un gui­tar­rista i can­tant pro­ce­dent de Man­resa que s’havia recon­ver­tit en òptic i que va acon­se­guir un apa­rell d’Edi­son per a l’escola d’Engi­nyers Indus­tri­als de Bar­ce­lona.

Després de dues pro­ves a la ciu­tat de Bar­ce­lona, de què la pri­mera dins el recinte de l’escola d’Engi­nyers i la segona amb una línia de cable que con­nec­tava el cas­tell de Montjuïc amb el recinte de la ciu­ta­de­lla, el dia de Sant Esteve d’aquell any, es va inten­tar dur a terme una pri­mera tru­cada de llarga distància, con­cre­ta­ment entre les ciu­tats de Bar­ce­lona i Girona, a través de dos telèfons ins­tal·lats a les res­pec­ti­ves esta­ci­ons de fer­ro­car­ril. Dos dies després d’aque­lla fita, el mateix Dal­mau adreçava una carta al diari La Imprenta en què des­co­bria alguns detalls de la pro­esa: “El nos­tre engi­nyer Narcís Xifra, fill d’aque­lla immor­tal ciu­tat, hi va pas­sar amb dos apa­rells, i a dos quarts de set de la tarda ens vam posar en comu­ni­cació, per mitjà del fil de coure directe entre les dues esta­ci­ons del fer­ro­car­ril.” Tot seguit, expli­cava un detall tècnic prou remar­ca­ble: “Va resul­tar sen­tir-nos per­fec­ta­ment en els inter­vals que dei­xa­ven d’omplir o exci­tar el timpà” i hi afe­gia que “la sen­si­bi­li­tat del telèfon és tan gran que a l’ore­lla llegíem els des­pat­xos que pel sis­tema Morse es trans­me­tien per les dues línies esmen­ta­des, amb tanta clare­dat com si haguéssim tin­gut els mani­pu­la­dors al nos­tre cos­tat”.

L’endemà, l’experiència es va repe­tir, en aquest cas des d’una aula de l’ins­ti­tut Vell del car­rer de la Força, l’actual Museu d’Història de Girona, el nos­tre espai amb història. La majo­ria de mit­jans van des­ta­car aque­lla inno­vació i alguns, fins i tot, es van entre­te­nir en detalls curi­o­sos, com ara que “en els inter­vals en què no es par­lava, a l’extrem del telèfon s’escol­ta­ven per­fec­ta­ment a través de l’apa­rell recep­tor els sorolls que produïen els cinc fils que pas­sen per la mateixa línia”: “I com que dos d’aquests esta­ven en plena acti­vi­tat es van poder escol­tar per­fec­ta­ment els des­pat­xos que s’envi­a­ven des dels apa­rells de l’Estat i els del fer­ro­car­ril”. Aquesta cir­cumstància, afe­gida a la “manca d’hàbit per par­lar i escol­tar a través d’aquest invent i en no dis­po­sar d’un espai total­ment aïllat, tal com reclama l’inven­tor, algu­nes vega­des no es podia man­te­nir una con­versa extensa, si bé es van escol­tar i con­tes­tar un munt de pre­gun­tes”.

Aque­lla mateixa nit, es va dur a terme una nova prova, amb resul­tats encara més satis­fac­to­ris. En aquest cas, els apa­rells es van tras­lla­dar a les esta­ci­ons telegràfiques, amb què es va acon­se­guir “una major clare­dat en la trans­missió i recepció”.

Pocs dies després d’aque­lla fita, es van fer els pri­mers assa­jos a l’Estat, en aquest cas entre els minis­te­ris de la Gover­nació i de la Guerra, una bona prova de la uti­li­tat que es tro­ba­ria al nou giny tec­nològic.