Ressons de Troia amb matisos

En les pri­me­res set­ma­nes del fes­ti­val Tem­po­rada Alta han coin­ci­dit dues lec­tu­res con­tem­porànies de Troia. Els dos títols coin­ci­di­ran també a Bar­ce­lona, en breu. La mateixa nar­ració èpica i sense com­passió de les vícti­mes de Troia tenen uns res­sons dife­rents en la mirada de cada pro­posta: Kas­san­dra és dolor i vida des­es­pe­rada; Una Ilíada és lament acla­pa­ra­dor.

Kas­san­dra es va estre­nar dis­sabte a Salt. Vam poder assis­tir a un assaig amb públic a la Sala Tallers, on tor­narà d’aquí a pocs dies. Narra com Agamèmnon pren Kas­san­dra, la ger­mana de Paris, com a ven­jança final després de la des­trucció de Troia. Ella, una dona tin­guda per boja, hi acce­deix. I ja mai més ningú sap res més de la dona que havia esti­mat el seu germà, Hèctor. Tot i la repro­vació dels pares. Ara Ser­gio Blanco ha deci­dit donar un final a Kas­san­dra. Una tragèdia que neces­sita tota heroïna de la història grega. L’ha fet ambi­gua en tot. Fins i tot en el sexe. Perquè s’ima­gina que Kas­san­dra va néixer en cos de noi però sen­tint-se dona, i que per això va voler trans­mu­tar el seu cos. D’home a dona. L’ope­ració íntima va que­dar a mig camí.

No va arri­bar a ser el que ella vol­dria. En res. Ella esti­mava un germà. I se li va impe­dir. Ado­rava la seva família i la seva terra, Troia, i l’en van apar­tar després d’assas­si­nar els parents. Se sen­tia dona però va néixer home. Com els refu­gi­ats d’avui, que ence­ten capítols de la seva vida sense poder donar per tan­cats els ante­ri­ors: fugen de casa seva amb la intenció de tor­nar-hi. Però Kas­san­dra té una altra desgràcia: la seva capa­ci­tat de pre­dir. De veure com i quan serà la seva mort, de reviure-la tràgica­ment abans que suc­ce­eixi. D’aga­far un taxi que, sap, tindrà un acci­dent.

En aquesta peça, el per­so­natge parla un anglès molt pri­mari. Que es fa ente­ne­dor per a tot­hom. I que sem­pre busca fer-se enten­dre a través de dues per­so­nes del públic que tra­du­ei­xen en català o cas­tellà el que diu. Eli­sa­bet Casa­no­vas sap cons­truir el seu per­so­natge extra­ver­tit, simpàtic, un pèl esbo­jar­rat i excèntric, però amb un dolor que l’ense­nya cada nit. Si Èsquil, Sòfocles o Eurípides obvien la mort de Kas­san­dra, Blanco l’assas­sina diver­ses vega­des: per l’odi de la dona d’Agamèmnon, però també per les xar­xes de pros­ti­tució del segle XXI. La sor­tida dels refu­gi­ats, ense­nya Blanco, és dei­xar-se caure al mar i espe­rar que els vents els recu­llin. Com Kas­san­dra saben que van a un futur tant o més arris­cat que que­dar-se a la ciu­tat que pateix bom­bar­de­jos indis­cri­mi­nats. Però que, tot i així, es rebel·len a no inten­tar-ho. Tenen vida, espe­rança, huma­ni­tat a com­par­tir. I si no ho acon­se­guei­xen ells, ho faran algú dels seus ger­mans. Una cançó ben trista i dolo­rosa que fereix endins, tot i l’apa­rent super­fi­ci­a­li­tat i mirada de plaer i vicis de la Kas­san­dra, show­man del pub Odys­sey.

Una Ilíada expressa el dolor del poeta de Troia per haver de repe­tir la història de la cai­guda de la seva ciu­tat. Per sem­pre més. Per allà per on tran­sita. L’explica amb la con­fiança que la huma­ni­tat apren­gui però que, en rea­li­tat, ja sap que l’ambició, la ràbia i l’odi són molt més incen­di­a­ris que l’espe­rit de com­pren­dre l’altre, d’enten­dre el seu dolor, de tro­bar una solució que paci­fi­qui i cons­tru­eixi sobre d’una terra cre­mada per la guerra i l’engany.

Edu­ard Farelo arriba a un espai asèptic i prova d’evi­tar la nar­ració. Però les parau­les se li amun­te­guen a la boca i ha d’acce­dir a expli­car, un altre cop, la tragèdia. L’acom­pa­nya un con­tra­baix, una segona veu, càlida, que res­pon al plany del cro­nista èpic. Farelo es des­do­bla en per­so­nat­ges, dia­loga amb ell mateix com­par­tint per­so­nat­ges ene­mics, sense la neces­si­tat de cap codi més que el de la mirada. Un gest mínim però que és prou reve­la­dor per enten­dre l’ene­mis­tat i l’orgull. Tant en con­tra la d’Aquil·les amb la d’Hèctor. Però, en rea­li­tat, com dues gotes d’aigua. Tots dos herois aca­ben sucum­bint, quan si s’hagues­sin escol­tat i s’hagues­sin comprès s’hau­rien pogut des­fer l’ocu­pació de Troia i les seves cru­en­tes guer­res. La posada en escena, ben des­pu­llada, revela que la huma­ni­tat no aprèn. Que repe­teix la tragèdia. En altres èpoques. Amb altres armes. En altres lati­tuds. Però les vícti­mes seguei­xen sent-hi. Incom­pren­si­ble­ment. Per­den la vida per un orgull inútil.

La vida és el tre­sor més pre­uat. Kas­san­dra lluita per dig­ni­fi­car-la; el cro­nista arros­sega, bal­dat, la seva trista cançó.