Polifonia dels amants, de Tiago Rodrigues

En català, la paraula cor té la doble accepció de part del cos i de grups de cantaires. Tiago Rodrigues proposa una veritable polifonia d’emocions i declinacions entre dues persones que s’estimen. Amb una força que s’intueix eterna, més enllà de les seves pròpies vides. L’autor i director posa a escena els pensaments clònics dels amants. Com que pensen pràcticament el mateix, la rèplica ressona a vers, a cançó recitada, a poema èpic dels riscos de la vida, de les seves petiteses, de les sorpreses de la filla que creix potser malgrat l’amor distant dels seus progenitors. Un cànon calmat, cantat mentre es precipita la vida. El cor dels amants es pot veure al Lliure de Gràcia fins a aquest diumenge.

Els contrastats intèrprets Joan Carreras i Marta Marco es repliquen ara en forma de pensament, ara de diàleg convencional. Deixant que els secrets, com el final de Scarface, d’Al Pacino, els sedueixi. La darrera versió del muntatge inclou a la quarta cançó, unes reflexions molt vinculades amb els estrall de la covid i la coherència salvatge de la natura. Aquí, Thiago advoca pel naturalisme de Thoreau,

En la posada en escena, les mateixes paraules, dites per cada personatge, poden tenir tons diferents. Com quan s’il·lusiona un, mentre l’altra es desespera. Un joc interpretatiu que el duet Marco/ Carreras saben jugar, sempre escoltant-se. La versió final difereix del text de la col·lecció Llum de guàrdia. L’entrada a l’escena hi afegeix una capa: la filla porta dues aliances. Ara, la frase inscrita és “Escolta el bosc”. I aquest, conscient de la diferència de velocitat entre el ritme humà i el de la natura, rebota amb el “Tenim temps”. Jocs de significats que, com els cànons interpretats per cors entusiastes, acaben quadrant el ritme, encavalcant relats diferents en un mateix en el present dels personatges, que és alhora el del públic. Són amors que redimeixen de qualsevol temença. És una literatura sensible, quotidiana i alhora amb ànima, sense ser ensucrada ni nostàlgica.