Història d’una insubmissió

En començar Mili KK, la nova apor­tació al Tea­tre Ver­ba­tim (tea­tre docu­men­tal que repro­du­eix el tes­ti­moni de per­so­nes sobre uns deter­mi­nats fets reals) de Micro­història Pro­duc­ci­ons i La Pla­neta pre­sen­tada dins de Tem­po­rada Alta, l’actor Alberto Lozano repre­senta la decla­ració que Pepe Béunza, el pri­mer objec­tor de consciència de l’Estat espa­nyol per motius polítics, i no reli­gi­o­sos com els dels tes­ti­mo­nis de Jehovà, va fer davant del con­sell de guerra que va jut­jar-lo el 23 d’abril del 1971. És una decla­ració paci­fista d’un huma­nisme com­mo­ve­dor. Béunza con­ti­nua fent-se pre­sent a través de la seva experiència a les pre­sons fran­quis­tes i la seva per­se­ve­rança en l’objecció de consciència, que va fer-se col·lec­tiva i rela­ci­o­nada amb acti­vi­tats soci­als i polítiques.

Pepe Béunza és pràcti­ca­ment l’únic tes­ti­moni prou sin­gu­la­rit­zat amb el qual, con­ce­dint-se-li temps, es per­fila un per­so­natge a Mili KK. La resta con­fi­gura la història d’una insub­missió, que acaba amb la supressió de la mili obli­gatòria decla­rada para­do­xal­ment per Fede­rico Tri­llo, a través de mul­ti­tud de veus trans­me­ses per tres actors (a més de Lozano, Fran­cesc Cuéllar i Rafa Dela­croix) en per­ma­nent meta­mor­fosi i una engi­nye­ria dra­matúrgica posada en escena per Marc Ange­let. S’ha de reconèixer el tre­ball pel que fa a la docu­men­tació, però hi ha una frag­men­tació i una acu­mu­lació de situ­a­ci­ons amb les quals a vega­des pot­ser es perd la força del tes­ti­moni ini­cial. Tan­ma­teix, aquesta història d’una deso­bediència civil res­sona pode­ro­sa­ment en el pre­sent i recorda els meca­nis­mes repres­sius que con­cul­quen els sis­te­mes democràtics: encara més quan es cons­tru­ei­xen sobre el ter­reny d’una dic­ta­dura mili­tar.