“Fer les falles és la part més íntima de la festa, més que cremar-les”

Ningú s’ho pre­gunta perquè la memòria popu­lar diu que s’ha fet sem­pre. Sí que els antropòlegs i folk­lo­ris­tes donen expli­ca­ci­ons per la vin­cu­lació que té amb el foc com a ritu puri­fi­ca­dor o de fer­ti­li­tat pel sim­bo­lisme fàl·lic que té la falla.

És un dels tòpics perquè també s’ha adap­tat als can­vis soci­als. Les falles no sem­pre s’han bai­xat de la mateixa manera i els mate­ri­als i els punts de sor­tida també can­vien i això li dona més vida. S’ha de poder expli­car perquè en el pas­sat es va dei­xar de fer uns anys.

El nom­bre de pobles fallai­res no parava de créixer però el 2008 en la pri­mera tro­bada que es va fer vam veure que hi havia un gran des­co­nei­xe­ment de la festa i amb en Sebastià Jordà, que és de l’Alta Riba­gorça, ens vam posar a inves­ti­gar. Actu­al­ment tenim pobles com Isil, on les bai­xa­des es res­trin­gei­xen a 60 per­so­nes per qüesti­ons de segu­re­tat i agi­li­tat. A l’Alta Riba­gorça, en canvi, s’ha limi­tat perquè fins i tot podria ser perillós.

Ara, les falles, les coneix tot­hom però quan vam començar a fer la recerca el 2007 hi havia pobla­ci­ons que no sabien res de les altres. Això en el dia d’avui seria impen­sa­ble. Només les falles d’Isil, que eren patri­moni d’interès naci­o­nal des de 1991, eren cone­gu­des. És una festa local que tot­hom cele­bra al seu poble però sí que hi ha certa conyeta per com­pa­rar-se i veure les falles pròpies més for­tes i les altres com si fos­sin escom­bres.

La gràcia és que s’adap­ten al medi i a la vege­tació de l’entorn. Pots tro­bar falles de pi roig o d’altres fetes d’ave­lla­ner, com les que van a la Riba­gorça, on cla­ven una teia amb resina perquè cremi. A Bagà i Sant Julià de Cer­da­nyola fan ser­vir unes her­bes que es diuen faies. Per mi és una mica trist quan veus que hi ha pobles sense cap mena de tra­dició, que imi­ten falles i copien les més robus­tes i pesa­des.

No, no és cap cursa. Tro­bes pobles a l’Alta Riba­gorça que com que la falla pesa menys quan arri­ben a l’entrada del poble fan un parell de vol­tes cor­rent. A Isil seria impos­si­ble fer-ho per la difi­cul­tat del ter­reny. En totes les falles es trans­porta el foc des del faro, que és el punt de par­tida, que sol ser estratègic i de guaita, fins a la plaça del poble.

Als punts d’inici hi ha una festa paral·lela amb els com­panys i amics. S’ha de sopar i aga­far for­ces abans de bai­xar i s’acos­tuma a fer una gran foguera que en alguns llocs també s’ano­mena faro, on llan­cen les falles per encen­dre. Hi ha qui explica que coin­ci­dint amb la nit més curta de l’any les falles bai­xen de la mun­ta­nya com a sim­bo­lisme de l’últim raig de sol per por­tar-lo a la gran foguera del poble i man­te­nir-hi la llum tota la nit.

S’explica que eren els joves que tenien intenció de casar-se l’any següent però dubto que cada any hi hagués una for­nada de fadrins en aquests pobles d’aquí dalt. En els estu­dis fets per Ramon Vio­lant sobre les falles dels anys qua­ranta ja s’entre­veu que no només eren joves. Avui la festa es manté oberta per edats i sexe, tot i que hi ha molts joves. Els més petits, però, fan la bai­xada abans, sepa­rats dels adults.

Fer les falles és la part més íntima de la festa, més que cre­mar-les. És quan la gent més interes­sada en la festa viu tot el procés previ d’ela­bo­ració. Hi ha un con­sens per man­te­nir la festa com s’ha fet sem­pre, però la veri­tat és que es fa impos­si­ble i ja està bé que sigui així.

Demos­tra que la festa s’ha fet bé i que s’ha exter­na­lit­zat una tra­dició molt local. Des que es van decla­rar les falles patri­moni de la huma­ni­tat per la Unesco el 2015 ho han notat sobre­tot les pobla­ci­ons que eren més des­co­ne­gu­des als ulls del gran públic, més que les que ja tenien un reco­nei­xe­ment. D’aquí a uns anys es perdrà el boom d’ara.

Les bai­xaré foto­gra­fi­ant-les perquè m’agrada docu­men­tar-ho i can­viaré la falla per la càmera, perquè si ho vols fer tot pot ser un des­as­tre. Les he res­se­guit totes menys les d’Andorra, que són una assig­na­tura pen­dent. Tot i que m’han con­vi­dat mol­tes vega­des sem­pre em coin­ci­dei­xen amb les d’aquí. Les més pro­pe­res i que segur que he bai­xat més vega­des són les d’Isil però també m’agra­den molt les d’Alins.