Un cos pensant

Tot movi­ment conté la memòria del gest, del temps vis­cut, de les emo­ci­ons i les experiències que ens con­for­men i suren a la superfície en un intent d’alli­be­ració.

Si bé a prin­ci­pis del segle XX el movi­ment esde­ve­nia el prin­ci­pal pro­ta­go­nista de la dansa, dècades més tard va ser rele­gat a un segon pla quan l’espai i, més espe­ci­al­ment, el cos que en ell habita, inicià un nou recor­re­gut del qual ja mai s’apar­ta­ria.

Així, un cop el cos es revela com a part indis­so­lu­ble del seu ros­tre indi­vi­dual –a diferència, per exem­ple, del dua­lisme que pro­picià el pen­sa­ment platònic–, s’ini­cia una etapa en la qual es dis­so­len els lli­gams que l’empre­so­na­ven. Cos gene­ra­dor de pen­sa­ment, cos pen­sant, cos que com el de les dues intèrprets de Split –la peça amb què la coreògrafa aus­tra­li­ana Lucy Gue­rin es va pre­sen­tar al Mer­cat de les Flors dins del Fes­ti­val Grec – abor­den les rela­ci­ons huma­nes. Dues balla­ri­nes, l’una ves­tida i l’altra nua, se situen al bell mig de l’esce­nari per ini­ciar una dansa hipnòtica i sen­sual que batega inces­sant al ritme d’una música electrònica. Com la famosa peça de Ravel que conté un mateix ritme i tempo, Scan­ner, nom artístic del com­po­si­tor Robin Rim­baud, acon­se­gueix embol­ca­llar els movi­ments per­fec­ta­ment sin­cro­nit­zats de les pro­ta­go­nis­tes que, en la pri­mera part de l’espec­ta­cle, exe­cu­ten una ele­gant i sug­ge­ri­dora core­o­gra­fia que al·ludeix a l’ente­ni­ment i a la neces­si­tat de tro­bar punts d’encon­tre que ens per­me­tin d’avançar com a soci­e­tat.

L’accep­tació de l’altri no és, tan­ma­teix, quel­com que defi­neixi el temps pre­sent; en la “soci­e­tat líquida” d’avui els fluids avan­cen en múlti­ples direc­ci­ons, la qual cosa fa impos­si­ble qual­se­vol diàleg, com impos­si­ble és l’espai pro­jec­tat per Lucy Gue­rin en la segona part de l’espec­ta­cle.

Reduint l’espai en sec­ci­ons rec­tan­gu­lars on els cos­sos expe­ri­men­ten un enco­ti­lla­ment capaç d’ofe­gar el gest, la peça es con­trau fins a situar-se en l’abisme de la inco­mu­ni­cació. Tras­pas­sar o no el llin­dar, és a la nos­tra volun­tat.