Paul Anka, a la seva manera

La música eterna, aque­lla que ha trans­cen­dit per for­mar part de la cul­tura popu­lar, va fer vibrar, dis­sabte, Pera­lada. Una lle­genda viva, Paul Anka, va des­cen­dir de l’Olimp del mites de la música per hon­rar aquells a qui va ser­vir rega­lant-los clàssics i can­tant també altres temes que ell mateix va immor­ta­lit­zar. Ho va fer envol­tant-se de dotze apòstols que for­men una de les big bands més potents que actu­al­ment es poden sen­tir als esce­na­ris. I demos­trant que no hi ha públic que se li resis­teixi, per molt fred que aquest sigui.

El cro­o­ner cana­denc va des­ple­gar els seus encants ja en la pri­mera cançó, apa­rei­xent d’entre el públic amb l’eterna You’re my des­tiny i gua­nyant-se el pri­mer bany de mas­ses de la nit. Va man­te­nir el llistó ben a dalt i no va tar­dar a tocar la cèlebre Diana, que va com­pon­dre amb tan sols 17 anys i que el va llançar a la glòria. D’un pas­sat? De cap manera, perquè encara que la gira s’ano­mena Anka sings Sina­tra. His songs, my songs, my way! el reper­tori comprèn temes que for­men part, emi­nent­ment, dels grans clàssics ame­ri­cans, però també més moderns de Nir­vana, Sound­gar­den, Oasis –que no va tocar aquí– o de Prince, de qui sí ens va rega­lar de forma glo­ri­osa una versió rabi­osa del Pur­ple rain, enca­de­nant-la amb un tema de Dolly Par­ton que ell li va com­pon­dre i va inter­pre­tar al piano, en el que va ser un dels moments àlgids del con­cert.

Abans, aquest artista tot ter­reny, que amb 77 anys demos­tra no tenir atu­ra­dor i sap fer vibrar l’audiència fins al punt que algun espec­ta­dor ja no es va asseure en tot el con­cert, va tras­lla­dar el públic a Las Vegas ver­si­o­nant el seu She’s a lady que Tom Jones va popu­la­rit­zar, can­tant temes pro­pis com ara Put your head on my shoul­der i una versió que li va escriure a Buddy Holly i que ell va inter­pre­tar de forma magis­tral a la gui­tarra, o ja avançant cançons insígnia que Sina­tra va paten­tar, com ara I’ve got you under my skin, obra de Cole Por­ter.

Gat vell i viat­jat, Paul Anka coneix el públic i va llançar cons­ta­ment flo­re­tes a l’audiència –feme­nina sobre­tot– amb ala­ban­ces a Espa­nya, però encara més a Cata­lu­nya. Amb tot, va ser pre­ci­sa­ment quan ja va ofe­rir un reguit­zell de s’estàndards de La Veu que el públic es va des­fer­mar. Pri­mer, amb Stran­gers in the night –“la pre­fe­rida de Sina­tra”– i, més tard, ja quasi segui­des, That’s life, let me try again, My way, New York, New York i, final­ment, recu­pe­rant nova­ment un tall de My way per aco­mi­a­dar-se cer­ti­fi­cant que sí, els clàssics són de tots els temps, però també que ell els sap inter­pre­tar a la seva manera. Etern.