El jazz que no caduca

Quarta visita de Diana Krall en els dar­rers tretze anys al Fes­ti­val de Cap Roig, que amb ella recu­pera la seva essència com a hereu del Fes­ti­val de Jazz de la Costa Brava. Perquè cal recor­dar que la can­tant i pia­nista cana­denca és una intèrpret de jazz, si es vol de jazz per a grans audiències, encara que el con­cepte sem­bli un oxímoron, però jazz en defi­ni­tiva. L’ele­gant Diana pot omplir l’audi­tori de Cap Roig d’un públic hete­ro­geni, majo­ritària­ment no habi­tual de les caves de jazz, amb un reper­tori far­cit de cançons eter­nes, algu­nes de les quals van ser èxits popu­lars fa gai­rebé vui­tanta anys en les veus de Frank Sina­tra –All or not­hing at all, que va obrir el con­cert– o Nat King Cole (L.O.V.E.), entre altres estàndards com el magis­tral I’ve got you under my skin, com­post pel mag Cole Por­ter.

Però Diana i els seus músics –els habi­tu­als Robert Hurst (con­tra­baix) i Kar­riem Rig­gins (bate­ria), més l’expe­ri­men­tat saxo­fo­nista Joe Lovano– no es con­for­men amb recrear melo­dies evo­ca­do­res d’un cert gla­mur remot: com a bons músics de jazz les uti­lit­zen com a punt de par­tida per empren­dre els seus pro­pis viat­ges ins­tru­men­tals, amb lli­ber­tat i pre­su­mi­ble­ment amb un cert grau d’impro­vi­sació, allar­gant els temes fins a 8 o 10 minuts de mit­jana.

El resul­tat, dotze temes, amb un sol bis –Exactly like you, una joia can­tada des dels anys trenta per Louis Arms­trong, Bing Crosby, Sina­tra, Nina Simone o Aretha Frank­lin–, en una hora i tres quarts de música deli­cada i intensa a parts iguals. Lluny de com­por­tar-se com la diva rossa i cool –per freda i per ele­gant, amb el seu ves­tit negre bri­llant– que de vega­des sem­bla, Diana es va mos­trar força càlida i xer­raire, par­lant del marc incom­pa­ra­ble de Cap Roig i de la lluna que el pre­si­dia, i recor­dant també l’efemèride dels 50 anys de l’arri­bada de l’home a la Lluna, que es va cele­brar el mateix dis­sabte. Res millor en una ocasió com aquesta que inter­pre­tar The night we called it a day, un altre estàndard que han fet seu des de Sina­tra a Dylan, i la sem­pre efec­tiva Fly me to the Moon.

Després d’un pas­seig pre­sump­ta­ment també noc­turn pel Bou­le­vard of Broken Dre­ams, Diana va sor­tir a la llum amb una des­cons­truïda Cheek to cheek, abans d’enca­rar la recta final amb I lost my mind in a wild romance, Lush life i I was doing alright, cançons sense data de cadu­ci­tat que Miss Krall rein­ter­preta a la seva manera, sense inten­tar emu­lar les grans veus que ja les han fetes immor­tals, però con­tri­buint de manera deci­siva a man­te­nir viu aquest reper­tori en els fes­ti­vals d’estiu del segle XXI.