La diferència que uneix

Salif Keïta (1949) la veu d’or d’Àfrica, l’albí que ha llui­tat con­tra la dis­cri­mi­nació o “el ros­si­nyol de Mali” tal com el pro­mo­ci­ona el seu web, va cele­brar el seu mig segle de car­rera en un con­cert, dimarts a la nit, al Fes­ti­val de la Porta Fer­rada d’explosió afri­cana, de con­vit al ball, i amb moments àlgids reser­vats al mes­tratge de Keïta. Però sobre­tot a l’exhi­bició de la banda, músics que apor­ten valor afe­git al pop africà, popu­la­rit­zat per Salif Keïta però també per altres grups sor­gits de l’escena musi­cal, molt rica, de Mali, com Amado& Maria. Bases musi­cals enri­qui­des per la tra­dició del kora o arpa afri­cana, de les per­cus­si­ons, de les veus dol­ces, abraçado­res, de les coris­tes Ami­nata Dante i Bah Kouyaté; un excel·lent duet de veu i ball, i de teclats i gui­tar­res.

El con­cert de Salif Keïta va ser­vir per reviure clàssics com Laban o la cèlebre Yamore , molt aplau­dida pel públic, amb la pre­sen­tació del seu últim –i asse­gura que dar­rer– disc, Un autre blanc (2018). L’àlbum conté cançons com Were were, on el pro­ta­go­nisme i la força vocal de Keïta, acom­pa­nyat, com un lleu­ger ven­ti­jol que va pre­nent potència, dels cors dei­xen espai al solo ins­tru­men­tal, el de la gui­tarra amb una veu pròpia. Molts moments de gaudi ins­tru­men­tal es van viure dimarts a la nit a Sant Feliu de Guíxols, que indu­ei­xen, entre els assis­tents, al rela­xa­ment, al movi­ment sinuós. Però també és rei­vin­di­ca­tiu. Els rit­mes afri­cans fan obli­dar una lle­tra amb pòsit. Així a Un autre blanc hi ha una cançó dedi­cada a Síria. Aquest cant con­tra els hor­rors de la guerra, Syrie , no es va escol­tar a la nit gan­xona, en un con­cert que va començar inti­mista, amb el músic de Mali asse­gut, sol a la gui­tarra, amb l’acom­pa­nya­ment del kora. De poques parau­les, Salif Keïta va con­nec­tar, però, amb un públic dis­po­sat a cele­brar amb el músic africà l’ani­ver­sari d’una acom­pa­nyant i aplau­dir el ball, con­vuls, enco­ma­nadís, i també d’empo­de­ra­ment de la dona afri­cana, que va fer una de les dues coris­tes, tra­ient-se el tur­bant.

La nit la van aco­mi­a­dar, llar­ga­ment, The Wai­lers, invo­cant l’espe­rit de Bob Mar­ley, amb una selecció en què no hi va fal­tar Get up, stand up, No woman, no cry o Is this love. The Wai­lers, però, van rega­lar per­les com Redemp­tion song.