La intensitat

La intensitat del vermell carnal d’una de les dones totèmiques, una venus paleolítica, una marededeu romànica, de voluptuositat maternal que la pintora i gravadora Roser Bru (1923-2021) va pintar a l’exili xilè, m’acompanya, el penúltim dia de l’exposició temporal al Museu d’Art de Girona, com una etiqueta al front que s’adhereix a la pell, com les restes de la cola que necessites aiguarràs perquè marxin, com l’olor d’all als dits de les mans després d’haver-ne enretirat la clofolla; no se’n van tan fàcilment, per molt que freguis les mans amb energia sota l’aixeta d’on raja l’aigua que tot ho fa net, clara i transparent. La gamma de magranes, síndries i rosats de les cuixes d’aquestes dones imponents però no invasives, amb la delicadesa que s’atribueix a la feminitat; aquesta etiqueta del color de la dona m’acompanyarà al llarg de la visita a l’exposició temporal, pendent des de fa quatre mesos, que de tan marcada al calendari amb llapis magenta esdevé un recordatori d’un propòsit acomplert, per encerclar i celebrar, i no un tràmit resolt, ratllat amb vermell d’examen d’una llista mensual del que cal fer. No serà fins a l’última sala quan la memòria, la del negre, de la guerra i l’exili, la dels rostres funeraris de Pompeia, del Kafka tuberculós, pren el relleu de la intensitat, diferent de la monumentalitat de les efígies de dones. Les matrius hi són, subtils, però la ferida s’eixampla més. “A vegades és només una pinzellada que ho transforma tot”, diu Bru. Només una pinzellada, però quina intensitat.