Cos i paisatge, encara

La vita­li­tat colo­rista de Manel Anoro, que va inau­gu­rar aquest dis­sabte l’expo­sició La bellesa mirada al Cas­tell de Bene­dor­mi­ens, com­pleta la pro­gra­mació artística del mes d’agost a la Vall d’Aro, que es va estre­nar el cap de set­mana ante­rior amb la pre­sen­tació de les escul­tu­res de gran for­mat de Manel Marzo-Mart al Parc dels Estanys. Són dues pro­pos­tes que posen de mani­fest l’atracció que con­ti­nua exer­cint en alguns artis­tes con­tem­po­ra­nis d’una certa tra­jectòria el cos humà, pre­fe­rent­ment femení, i el pai­satge, dos dels motius cen­trals de l’art de tots els temps.

La dot­zena d’escul­tu­res que Marzo-Mart ha por­tat al Parc dels Estanys, on s’hi podran visi­tar fins al 3 de febrer del 2020, per­me­ten esbos­sar una mena d’antològica (encara que la tria s’ha titu­lat com Retros­pec­tiva), a par­tir de peces ela­bo­ra­des en les últi­mes cinc dècades per l’autor, tant en ferro com en bronze, acer cor­ten, alu­mini o fusta. Susanna Gis­bert, que ha escrit el text que ser­veix de balanç de la tra­jectòria de l’artista, defi­neix així el seu tre­ball: “Marzo-Mart s’imposa com una figura impor­tant dins l’art del nos­tre país, en la línia dels grans moderns clàssics. Gra­va­dor, pin­tor i escul­tor, ha for­jat al llarg de cinc dècades una obra forta i sin­gu­lar, recognos­ci­ble a pri­mera vista.” Un dels valors que li atri­bu­eix és el d’acon­se­guir “la mateixa força evo­ca­tiva” tant a petita escala com en peces monu­men­tals, i d’alter­nar equi­li­bri i tensió en una obra on “tot sem­bla mira­cu­lo­sa­ment dis­po­sat cor­rec­ta­ment”. Aquesta és la segona aposta de l’any al parc després de la de José Luis Pas­cual, i forma part d’un cicle que s’estén també a la Masia Bas de Platja d’Aro i al Cas­tell de Bene­dor­mi­ens de Cas­tell d’Aro.

Jus­ta­ment en aquest segon espai es va inau­gu­rar dis­sabte l’expo­sició dedi­cada a Manel Anoro, La bellesa mirada, que for­men una qua­ran­tena d’obres, prin­ci­pal­ment olis i aqua­rel·les, tot i que també hi ha algu­nes repro­duc­ci­ons digi­tals, que es podran veure fins al 15 de setem­bre. El crític Àlex Roa, que ha tin­gut cura del catàleg, apunta que “la prin­ci­pal moti­vació” de Manel Anoro és la bellesa, però “entesa com a veri­tat del pin­tor”. Un dels mit­jans prin­ci­pals per acon­se­guir tras­lla­dar-la a la tela o el paper és el color: “Encès, vívid”, el color de la pin­tura d’Anoro té la funció de trans­me­tre la cali­desa de l’ins­tant vis­cut, afirma Roa, que ins­criu l’artista en l’estètica postim­pres­si­o­nista per la mínima expressió que con­ce­deix al dibuix per dei­xar que “els colors es facin por­ta­dors de forma i sen­tit”. Tot i que els temes tenen l’aire del pre­sent, s’hi res­pira l’espe­rit del fau­visme i en espe­cial de Matisse, amb el seu gust per l’ara­besc i la sen­su­a­li­tat. Per Àlex Roa, però, Anoro remet a experiències emo­ti­ves, “sovint amb un cert aire nostàlgic, com si es tractés d’una peça per­duda dels records que ja és irre­cu­pe­ra­ble”. El desig de cop­sar aquesta absència, con­clou, és pot­ser “el que omple de sere­ni­tat con­tem­pla­tiva un con­junt pictòric que, a pri­mera vista, més aviat està mar­cat per una ale­gria i un vita­lisme sovint exu­be­rants”.